La bona prosa
Aquest darrer estiu hem fet moltes de coses i hem dit moltes barbaritats. N’Antònia Font ha vengut en taxi, les estelades s’han vist a les platges, totes les nits han estat llargues, les religions del món han dialogat entre si, Tenzin Gyatso (el catorzè dalailama) ha fet seixanta-nou anys, Manel Fuentes ha passejat els seus trentra-tres anys per TV3, el meu amic s’ha tornat un dandi, la llengua nacional s’ha tret la son de les orelles, el blau ha nascut en tots els dies tristos, les vacances han arribat amb Mònica Huguet, en Shin Chan ha tornat al cinema, n’Albert Fibla ha esdevingut bastant senzill, i per què he de recordar na Clitemnestra?
Les memòries de Clinton s’han venut com panellets, els salaris han minvat una obscenitat, els dofins s’han posat vestits verds i han sortit a ballar al carrer, la selecció espanyola s’ha desballestat, la moda s’ha cromatitzat (potser excessivament), el port bo de les barques sempre ha estat a punt, hem viscut un altre pic les joies de l’estiu, aquest estiu que "sol despertar-nos desitjos de repòs i assossegament" (Enric Sòria), un estiu graciós i nòrdic, andalús, caribeny i nord-americà, cubà i boníssim.
Entre els boscos i l’aigua, no desitges res més, només anar a Jerusalem i aturar el temps entre el Marroc i Egipte. Et poses la mà al cap quan sents la ferum de lleixiu i pegues un glop de ginebra, menges uns quants bunyols, uns colomins a la brasa i tot torna a ser una felicitat sense fronteres i enmig de la mar. Tu saps que ets un tros de pa, però no ho pots evitar, i t’apropes silenciosament a l’adrenalina, amb dues mans apocalíptiques i caòtiques i uns ulls independents, amb la pega d’haver de fer duros a quatre pessetes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!