La bona prosa
Vine amb el cos lluent, Billie. Les teves cançons només són per a amors distingits, en un dia assenyalat. No passis pena, que jo seré el teu senyaler de la teva host d’amants: Harry Edison, Ben Webster, Jimmy Rowles, Berney Kessel i Red Mitchell. Un dia qualsevol la pluja caurà cap amunt, el cor em trencarà l’espatlla dreta i tu ajuntaràs els llavis i cantaràs com només saps fer-ho tu, sense pausa, però arrossegant l’ànima cada tres compassos.
Avui és un dia estrany a la ciutat. Ningú no sap on és na Billie. Què fas, que no véns? Na Billie avui està ennuvolada. Quin dia més tapadot, aquest matí d’hivern ningú t’estima. No saps ni si ets a Amèrica o a Londres. Els pianos no tenen cap distintiu de nacionalitat.
La pluja cau cap avall. Encara els núvols… Et llegiran les mans i et diran que qualsevol dia canviarà tot. Els dies cada vegada són menys exactes.
Els estels es veuen des d’Alabama, una nit lluent i estranya, plena de pluja d’imaginació, en la qual la situació és el que menys importa. Ara hi podríem anar, però si tu no vols, ho deixarem per a un altre dia i, mentrestant, contemplarem els estels amb una mena de vals entre els ulls curulls d’enyorances de jazz. Viurem, besarem, però, sobretot, sabrem quan serà la darrera nit que veurem els estels des d’Alabama. Mai direm que sí quan voldrem dir que no, perquè els estels ens guiaran les paraules.
Només vull dir una cosa per a la persona que m’estima. Els amics es perden, però les persones no…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!