La bona prosa
Només tu, només amb mi, al llindar del desig. De fons, el piano d’aquell negrot. Cada tecla feia espeternegar-me tots els pèls. On hi ha bona música, que es llevi la prosa dolenta. Només tu, Dolça, perquè no sé com t’he de dir. Podries ser na Lluïsa Aina, però no seria veritat. Bé, Lluïsa Aina, fa temps que ens coneixem i podem parlar amb sinceritat, com uns llavis ho fam amb una trompeta. És que tot això que construïm ja no servirà de res. Les autopistes són innecessàries en un món on tu i jo vivim a frec de pell. A més, les presses no són mai bones. Escolt, en calma, el teu somriure que em fa créixer i creure, fins tocar el cel.
Només a tu et puc dir, només algunes vegades, que t’estim, Lluïsa Aina. No és la felicitat que em fa dir mentides, però els núvols no són mai una cançó de jazz. Ja saps que no et puc fer plorar, que, més tard o més aviat, ens cansarem d’aquest ritme de talvegades. No t’odii perquè t’estim, però les coses no són tan senzilles. Tenc la sensació que no m’entens, però que algun dia ho faràs.
Només a tu, envoltada de misteri, et puc convidar a visitar la meva caravana vellutada amb records vells i antics que veieren la lava del Vesuvi amb uns ulls vidriosos i violetes com els vitralls de Sant Vicent Ferrer venerat a València, vora les coves dels primers avis.
Només a tu et puc retallar com si retallés una lluna de paper, mirant els estels i amb la recordança que em pessiga les galtes del color de les teves mans, perquè la lluna, si he de dir ver, encara té deu dits.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!