29 d'octubre de 2004
Sense categoria
0 comentaris

Diana Krall

"La bona prosa és com el jazz" (Yurkievich)

Les persones van i vénen i no saben si són teves o no. El piano sona, condicionadament. Només puc escoltar la veritat a través del meu cor. Un cor tan malferit com una ràbia de diumenge. Quan tu t’excuses perquè no has vingut, les coses sempre solen passar desaparcebudes, en aquest cel de purpurina ple de somnis petits.

Les persones van i vénen amb un cor dins la sabata. Sona el piano. Quan t’acostes cada dia, les tecles no deixen mai de caminar. El nostre camí ens portarà cap al cel. Mai has de creure en els somnis. Quatre dits fan més que moltes esperances. Viure és un devessell de persones que van i vénen.

He començat a estimar-te, a ser una persona estimadora, estimant el tren que se’n va cap al cel i du el swing dins les sabates. Les graneretes de la bateria et compassen l’ànima.

He començat a cantar, encara que no tingui veu. La viscositat dels àngels no em permet volar. Vull anar cap a Broadway.

Ja som a Broadway. Aquí hi trobaré n’Antònia, na Carme, na Lynn, n’Isis, en Diego i na Diana. Potser serà diumenge i podré jugar a la loteria del diumenge. Enlloc seré més feliç que aquí. Caminen els meus peus com si fossin de setí. Els bassals em marquen un camí diferent, ple de silencis sense nom. El contrabaix sona amb la indefinició de les persones agredolces. Redobla el meu cor com ho fa la bateria. Avui torna a ser diumenge, si no és dissabte. No vull anar a cap altre lloc. Em sembla que m’he tornat boig. No vull abandonar Broadway.

Que el piano soni fins a l’infinit…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!