Aquest vers de Rafael Jaume ens parla, potser, de les persones inflamables per una minúcia.
O de les que no es poden banyar perquè es corquen. O de les que suren sense tenir nord. O de les que es posen sempre en filera per suportar el pes dels altres. O potser aquestes persones, senzillament, tenen el cap ple de serradís.
Hi ha un vers de Miquel Àngel Riera que diu:
"l’emprenta del teu cos, com una gran paraula". Amb la pell podem fer tatuatges a la platja, i aquests seran mots. Les paraules no només surten de la boca. Podem concebre-les a partir del tacte. I de la mirada, i de les olors, i dels sons, i dels menjars.
Com Pere Orpí, "vull plantar lliris grocs damunt les ones". Perquè tenc ganes de fer moltes de coses damunt la mar, si pràcticament no hi puc fe res? M’agrada aquesta idea, la d’ultrapassar els límits i viure al llindar del somni.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!