SABIÉU QUE A XIPRE MENJAR CARGOLS US POT COSTAR LA VIDA?
Els xipriotes, poble que, tots els grecs, practiquen l’alegria de viure a través del menjar, tenen una gran afecció als cargols, que anomenen karaoli , un nom amb ressonàncies lingüístiques catalanes– en un altre context, a Xipre també fan flaones , com als Països Catalans (flaó de Morella o Eivissa, flaona de l Empordà) que anomenen amb el mateix nom- flaouna– i elaboren per Pasqua, com vaig comprovar amb un expert en el tema, el meu amic pastisser Costas Hadjipaulis, que , expulsat de Famagusta (Ammochostos) pels turcs, ara confecciona aquests pastissos exquisits, farcits amb mató, a Limasol (Lemesos), a la costa sud de l’ illa.
Els cargols de l’illa són similars als d’ aquí però, excepcionalment, se’n poden trobar de mides més grosses, d’ uns 4 o 6 cm de diàmetre. Els xipriotes els mengen goludament a les tavernes, en forma de meze o tapa, o a casa, formant part d’ un plat més substanciós. Els fan de totes la maneres, des de les que recorden algunes de les que podem trobar aquí fins a d’ altres que podríem considerar d’ allò més original.
Així, hi trobem un gust domèstic, quan els presenten amb una vinagreta:exactament a com es mengen al meu poble, o a com he vist fer-ho a Menorca. També els fan amb suc de llimona, pebre vermell i orenga, els guisen amb salsa de ceba, en fan un arròs- al capdavall els valencians posen els seus caragols vaquetes a la Paella-, amb blat picat- això ja és més original- i, encara ho és més, els presenten enfilats a l’ ast o els empanen i fregeixen.
Aquests gasteròpodes esdevenen gairebé un senyal d’ identitat de l’ illa: antiga colònia britànica i, encara avui, amb un fort influx anglès- hom hi mena el cotxe per l’esquerra,
el turisme britànic és el dominant, l’anglès és la segona llengua i des dels grans magatzems als productes d’ús són d’ origen britànic-, no ha escena més divertida que veure els súbdits de
la reina Isabel horroritzar-se davant un "bàrbar" xipriota menjant-se unes closques que a aquells els produeixen un fàstic insuperable.
En algunes de les moltes tombes de l’ Antiguitat excavades a l’illa s’ hi han trobat munts de closques de cargols. Segons els arqueòlegs , formaven part d’ un culte a la mort ja que, a manera d’ ofrena, acompanyaven el difunt. La quantitat de closques trobades indicava la importància del personatge:com més ric , més menjar. Després, amb el cristianisme,aquests cargols de la mort varen esdevenir un menjar típic dels temps equivalents a
la nostra Quaresma dins la religió ortodoxa- pràctica, per cert, que també havia existit aquí, si més no a la Garrotxa.-
Uns cargols signe de l’ alegria de viure, de la joia de les tavernes, però també de la mort,real i tràgica. Petros Kakoulli, un xipriota de 58 anys que caçava cargols, va ser abatut per les tropes turques el 13 d’ octubre de 1966, com molts d’ altres greco-xipriotes. L’ illa, en efecte, és ocupada ominosament, en un 37% per cent del seu territori, per les tropes turques des del 1974, que hi ha constituït un "estat" que, naturalment, només és reconegut per
la pròpia Turquia.
La frontera, a més, travessa el bell mig de Nicòsia (Lefkosia)- una ciutat bellíssima- migpartint el barri antic i el magnífic cercle de muralles. La capital de l’ illa té el trist privilegi de ser l’única del món que ha de viure amb el dolor d’ aquesta partició. L’estat turc- que ja sabem com es comporta amb els armenis, els kurds i altres minories nacionals, ja que és reiteradament denunciat per Amnistia Internacional- ha dut colonitzadors que han ocupat les cases i negocis robats als propis xiprirotes, soldats i policies i han perpetrat nombrosos assasinats- el de Petros Kakoulli és un de tants- ,més de 1600 desapareguts i 200.000 refugiats, que ho varen perdre tot.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!