BONA VIDA

Jaume Fàbrega

29 de gener de 2012
0 comentaris

UNA MICA D’ ESCATOLOGIA, PERÒ NO GAIRE…

LA CURIOSA PRESÈNCIA DE L´ESCATOLOGIA EN EL MENJAR…O EN LA POESIA DE JORDI GIMFERRER

UNA MICA D’ ESCATOLOGIA
Ho  escriu Colette Guillermard a Les mots de la cuisine et de la table , un repertori francès dels bons mots de la taula.Les noies de l’ Escola Primària Superior de Bléneau, al Yonne, es dedicaven cap a 1910 a una curiosa ocupació: al llarg de la jornada, fabricaven “grénouillat”. Per fer-ho, embolicaven xocolata trencada a petits trossos i nous amb paper de plata, i s hi asseien al damunt…Amb la dolça escalfor del cos, la xocolata es fonia,les nous s’ hi incorporaven en una llaminadura molt apreciada. Però calia no deixar de “covar” en cap moment el “granotat”. Així, quan una alumna havia de sortir a la pissarra mentre estava ocupada fent grenouillat, el passava ràpidament a una companya que prenia el relleu. El nom de grenouillat vé segurament de l’aparença una mica granelluda que tenia la barreja, suggerint una pell de batraci.
Fent un tomb cap a l’ escatologia, els catalans, per Nadal, no solament tenim la figura del “Caganer”, sinó que  tenim un tió o tronc que no solament  “caga” regals diversos, sinó autèntiques tifes (per l’ aparença) això sí, fetes amb figues, sucre, etc.  I en algunes cultures, el cagarro forma també part de la pastisseria: a Cuba, una pasta de coco ratllat és un “mojón de blanco” (“mojón de negro” si té sucre cremat al damunt). A França, una ”crotte” –tifa,cagarada, cagarro, cagalló- és un bombó. En canvi, el conegut formatge “crottin” (normalment de cabra) no sigueu malpensats- es refereix al motlle per elaborar-lo. I també tenim u peta, Pere Gimferrer, que ha gosat endinsar-se en el perillós camí poètic de l´escatologia. Hi ha qui pensa dels catalans que són estirats “com un cagarro”, i a vegades penso que és així!. Si, com a mínim, ens comparem amb els valencians.
A casa d’ uns amics del Piemont- una palauet al camp, prop d’ Asti, ple de frescos i una impressionant biblioteca- em vaig quedar d’ un peça quan , en un exquisit convit, em varen posar a la taula, entre altres menges,  unes “merdas de chan”, que eren unes  “merdes de ca” (polpette, en italià) que eren unes delicioses mandonguilles de carn i espinacs silvestres. Enmig del refinament de l´ambient, aquell toc vulgar feia un estrany efecte…No recordo pas que per postres hi hagués “pets de monja”. Que els melindorsos anomenen 2sospirs de noia”, que encara és pitjor!.
Les mulates de Cuba també elaboraven els seus “tabacos” (puros o havans) passant les fulles per la cuixa d’ eben, mentre un “lector” els llegia narracions eròtiques. Ho feien també les valencianes,  i  noies de llocs de Catalunya,elaborant els caliquenyos. El que sí feien les minyones del Rosselló és fer unes bunyetes (orelletes) finíssimes estirant la pasta sobre el genoll.
Altrament, els aspectes més escatològic també tenen un costat fosc al costat de la gastronomia: hi ha tota una poesia popular, dites, etc. que ho testimonien. En les societats més antigues, en general, les actuals fronteres entre aquests diversos móns és molt menys estricta. En el passat, però, s’ abordaven d’ una manera més franca. Així Francesc Eiximenis, a Com usar bé de beure i menjar, dedica tot un sorprenent capítol a les normes d’ actuació que cal seguir, en societat, quan a algú si li escapa un pet en un convit. I ne la nostra poesia medeival i dle barroc hi ha curioses perles sobre el pixar i el cagar.
Un apunt final: sembla que l´escatolgia és una afició típica de l´aristocràcia- si més no l´espanyolitzada-: en tenim exemples amb la Mercedes Milà, que es pixa a la dutxa, o l´autor  català- també noble- d’ un assaig gastronòmic en castellà,  de llengua força bruta. Tot i que els gallecs, en aquest art, ens passen la mà per la cara- i només  cal recordar Rubianes-, o de les “desgarradas” minhotas del nord de Portugal, un gènere de corrandes dialogades que aplega sexe i a vegades escatologia.
N’ he parlat, a bastament-pel que fa a l´Edat Mitjana- al llibre La cuina medieval. A taula amb Francesc Eiximenis, (Ajuntament de Girona- Institut d’ Estudis Gironins) a La cuina catalana a través del temps (L´isard) o a El convit del Tirant (Pagès Editors).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!