SOPA DE CEBA
Tal com explico al meu llibre “TOTES LES SOPES”, aquest aliment reconfortant, a base d’ aigua o brou, és segurament el més antic de la història. Les dones les van inventar al Paleolític, al mateix temps que inventaven la terrissa per a cuinar-les. Les sopes es pot dir que existeixen en totes les cultures culinàries del món. A Catalunya en tenim una de les millors, tamnt en forma d’ Escudella i carn d’ oll- amb sos o més servies- o d’ Escudella barrejada Ollada a la Catalunya Nord. Aquesta darrera correspon a la Sopa de pedres portuguesa.
Les sopes van dels abundosos bullits, com l´Escudella i carn d’ olla, el Cocido espanyol- a la madrilenya, a la montañesa de Santander, a la maragata, amb pilotes de pa, a l’ andalusa…;el Cozido portuguès, el Bollito misto italià o l´Olla bòsnia, o la Hrira del Marroc, en general fetes amb diverses carns, verdures, llegums, embotits, etc., a sopes més senzilles, però gustoses, com la Sopa de farigola, la Sopa de ajo a la castellana, la Sopa de menta o la Sopa de ceba de França.
En el seu origen, les sopes eren els brous amb pa, com explica Francesc Eiximenis al s. XIV (“Com usar bé de beure e menjar”).A Catalunya també hi havia sopes de ceba, sovint combinades amb patata, d’ all, de farigola, de menta, etc. que és una llàstima que hagin desaparegut dels restaurants.
No obstant, la Sopa de ceba francesa és una creació rodona, en la seva simplicitat. I presenta un aspecte interessant, que és un joc de textures entre el flonjo del brou amb la ceba i el cruixent del formatge gratinat. En la cuina antiga catalana també hi havia sopes amb un textura aconseguida al forn, que solien anomenar-se Sopes daurades, que és una llàstima que hagin desaparegut, i que apareixen en tots els receptaris antics, dle Barroc al s. XIX.
La Soupe à l´oignon es diu que procedeix del s. XVII en el qual sembla que ja era feta de pa sec o crostons, brou de bou i ceba caramel·litzada. La llegenda, no comprovada, diu que la sopa va ser inventada al cercle del rei Lluís XV. De nit, mentre estava de caça, va descobrir que només tenia ceba, mantega i xampany com a provisions. Va cuinar els tres ingredients i el va fer la primera sopa de ceba francesa. Altres històries atribueixen la paternitat d’aquesta especialitat al rei Lluís XIV. En tots els casos, ben segur són llegendes que volen ennoblir l´origen d’ aquesta sopa que, indubtablement és humil.
La història diu que Nicolas Appert, l’inventor de les conserves modernes, era sobretot cuiner i confiter i, va aprendre a cuinar-la a la casa del seu pare al Palau Reial i en particular a l’hotel de La Pomme d’Or. Va ser aquí on Stanislaus Leszczynski, duc de Lorena i ex Rei de Polònia, visitava tots els anys la seva filla, la reina Marie, esposa de Louis XV.Una nit, se li va servir una sopa de ceba, que va trobar tan bona que no continuaria el viatge sense haver après a preparar-la Nicolas Appert li va dedicar aquesta sopa, donant-li el nom de “sopa de ceba a la Stanislas” i va publicar la recepta en el seu “Llibre de totes les llars o l’art de conservar des de fa diversos anys totes les substàncies animals i vegetals”, del de 1831: “Treurem el crostó del pa, la dividim i la presentem a foc per ambdós costats. Quan aquests crostons, en calent, es freguen amb mantega fresca; després es col·loquen en un plat mentre les cebes es fregeixen amb la mantega fresca… es deixen al foc fins que es converteixin en un color fosc, bastant fosc, sense parar de remenar, fins que la ceba és de color marró.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!