Els catalans som "aldeanos"…
Segons brama constantment la COPE- emissora dels bisbes-, demanar el reconeixement del català a Europa és propi de “paletos y nacionalistas irredentos” (sic). A un nen uns metges de Fraga- terra de llengua catalana- no el volen atendre perquè parla en català. La guardia civil i la policia “nacional” humilien els catalanoparlants. Als supermercats, no hi trobem els productes etiquetats en català-i ho són en quatre i fins a 10 llengues més, algunes d’ elles molt menys parlades-. Rètols, publicitat, avisos de discoteques, bars, restaurants, empreses, etc., continuen prescindint del català, o bé el fan desaparèixer en situar-lo en segon lloc. Un grup de jubilats aragonesos (comunitat on el català, per cert, és la segona llengua més parlada) esbronquen un capellà- a Catalunya- perquè diu la Missa en català. Els governs balear i valencia del PP consumen la desaparició de la llengua i la seva fragmentació i secesssionisme. El vicepresident de la Real Academia de la Lengua Española demana, implícitament, que es torni a prohibir el basc, el català i el gallec: i ni el fan dimitir, ni el desautoritzen, ni el jutgen per atemptat als drets humans- com als bisbes, els contertulis de les ràdios espanyoles les emprreses o el mateix estat. Tots ells, és clar, estan legitimats pel rei, que va afirmar que l’ espanyol no havia estat mai imposat. Hi ha hagut, com és sabut, molts anys de democràcia per civilitzar mínimament els espanyols i fer-los saber els drets de les llengues; res d’ això no ha estat fet, i la catalanofòbia cada cop dóna més vots a Espanya. En aquesta qüestió, hem de tornar a la vella saviesa: “De ponent, ni vent ni gent” o, com diuen els portuguesos, “d’ Espanya ni vent ni bon casament”.
Vist tota aquesta descriminació i criminalització permanent dels catalans, l’ “Espanya plural” del PSOE és una burla. El socialisme de base jacobina porta inscrit el virus de la “igualtat”- és a dir, la negació del dret a al diferència i del respecte a aquesta diferència-. Tots hem de ser extremenys, com vol Rodríguez Ibarra. Per això el debat del català a Europa els partits catalans l’ han plantejat amb una notable mala traça: volen començar la casa per la teulada, oblidant que la Unió Europea és formada per estats. I, per tant, només reconeix les llengües d’ estat, és a dir, que hi són oficials- com el maltès, parlat per menys de 300.000 persones- per que un estat l’ exigeix, i ja està-. Pel primer que cal lluitar, doncs, és que Espanya oficialitzi el català, com ho és el castellà. El procés actual endegat pel govern espanyol és gravíssim: un regal enverinat que consisteix a ventar el definitiu cop mortal a la llengua, en sancionar a Europa la seva fragmentació: un autèntic crim lingüístic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!