DEL “PUTXERO”
Que jo sàpiga (si no és així que algú em corregeixi) alguna de les primeres vegada es va escriure el mot putxero ortografiat així va ser en la meva enciclopèdia La cuina catalana (2006). Ho justificava pel fet que ja estava tan introduït en valencià (de l´Horta a la Safor) que s’ havia de considerar ja una paraula adoptada, i, per tant escriure-la en ortografia catalana.
Putxero és sinònim d’ olla (si bé la traducció literal seria tupí), nom genèric que al País Valencià (i també a la Franja i a l´Ebre) designa un conjunt esplèndid de sopes substancioses i potatges, com no en trobem enlloc més de la Mediterrània: olla de la Plana, olla de dejuni, olla xurra, sense oblidar l’ esplèndida olleta de músic d’ Alcoi, la terra d’ Isabel clara Simó i Ovidi Montllor.
En un assaig inèdit sobre l´alimentació del Tirant lo Blanc al Quixot, explico la paradoxa que el mot olla, probablement (i també segons fonts espanyoles), va passar de la nostra llengua a l´espanyol. Ves per on, doncs, com la mescla de cuina i llengua produeix curioses paradoxes, d’ una banda, i de l´altra al presència d’ aquests mots castellans en el català és un manifest polític de la secular ocupació espanyola del nostre territori i dels reiterats i persistents esforços d’ Espanya- no pas aturats avui- de castellanitzar-nos.
“Putxero” ara és olla, o sigui, escudella i carn d’ olla, ollada (Catalunya Nord), bullit (Balears, Girona), recpate (Ebre), sopa i bullit, etc. Però la història és així, i a vegades la millor manera de curar les ferides- infringides, en aquest cas, al mateix cor de la llengua-, és acceptar el fet com una dada ja històrica. De fet, allò que els espanyols anomenen “cocido”, ara a València és “putxero”, un no d’ origen espanyol pe`ro que ha diversificat el seu significat. En sentit estricte, un “puchero” és un tupí, recipient de fang amb una nansa, púcara en portuguès (tot i que poden tenir dues nanses).
Per això, més enllà de qualsevol fonamentalisme lingüístic, en molts casos (sobretot quan es tracta de plats d’ una gran tradició històrica) sóc partidari de mantenir-ne el nom espanyol, encara que, ben segur, no ho és el seu origen, així sempre he escrit “relleno” (pomes o peres farcides amb carn, pròpies de l´Empordà i el Maresme) o “platillo” (plat general, ara sobretot vigent a Girona, a base de menuts, trossets de carn, bolets, etc.).
En canvi, no està malament recuperar festuc (per pistatxo), oblidar el “tossino” (porc) o “pavo” (gall dindi, indiot, titot..). Altres intrusions lingüístiques de l´espanyol es fa de fora amés subtil: així jo considero hispanismes la reiterada mania dels barcelonins d’ anomenar “paella” qualsevol arròs, i fideuà qualsevol plat de fideus: a Catalunya sempre hem dit arròs, arrossada, fideus o arròs a la cassola…a la cassola, i no aquest híbrid absurd que és “arròs caldós”-que, a més, no té en compte que l’ arròs caldós de València és una altra cosa.-., de fet, una mena de variant del “putxero”- verdures, llegums, embotits, porc- i arròs.
Arreu tenim d’ altres exemples de substitució de noms i plats de l´original catala per l´espanyol. Alguns són del tot inacceptables- “serdo”, “ternera”, “pavo”, “jamon”, “atún”. “callos”, “cigala” (escamarlà) i tants d’ altres. Però també n’ hi ha d’ altres que, per raons històriques i d´us, hem d’ acceptar, sobretot perquè el seu equivalent espanyol ja no vol dir el mateix: “platillo” (plat de carn o menuts tallats petits), “relleno” (pomes farcides amb carn) i d’altres. En coneixeu un de la vostra comarca?.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!