ÀNEC AMB TARONJA, O SER HISTORIADOR I SER IMBÈCIL
Juan Eslava Galán, doctor en Filosofia i lletres (el títol no és irrellevant) en el llibre Tumbaollas y hambrientos, afirma que a l’ Edat Mitjana, només a Itàlia es cuina de forma refinada i es menja “pato a la naranja” (sic). No és pas un cas aïllat: Espanya no solament odia Catalunya, sinó que desconeix la seva cultura i ignora la seva llengua. Res del que puguin escriure sobre Catalunya, la seva història o la història de la cuina catalana o espanyola no és fiable, ja que desconeixen les fonts originals. El munt d’ anècdotes que mostren aquesta ignorància i manipulacions i te, prejudicis i tergiversacions diverses, és absolutament increïble, i omplen els llibres de cuina espanyola.
La realitat és que els primers receptaris italians són posteriors als catalano-valencians-baears (Castella, a l´Edat Mitjana no en té cap!) i estan farcits de refinades receptes “alla catalana”; Platina, un humanista de la Cort dels Borja, a més, escriu que és característica catalana cuinar aviram amb taronja, fórmula que aquest gurmet renaixentista troba realment exquisida. I què més valencià que la taronja, o que els Borja!. Sempre havia sospitat que l’ànec amb taronja no podia ser d’ origen francès, pel simple motiu que a França no hi ha taronges. Tot i que axiì, cla dir-ho, no és pas un argument definitiu, ja que en la cuina a vegades utiltizem ingredients forans.
En un recent descobriment d’uns plànols d’ un gran palau del 1476 (data contemporània del Libre del coch de mestre Robert, el gran cuiner català de la cort de Nàpols) a Alberic, l’ autor dels quals és el gironí Pere Compte, mestre d’ obres de la Llotja de València, l’ hort de tarongers n’ és una part fonamental i ,segons l’ historiador Joaquim Briz és el primer d’ Espanya, mentre que els pintors flamencs de l’ època, com ha explicat de forma deliciosa Martí Domínguez , representaven la taronja valenciana com la fruita del paradís. Fins i tto a Catalunya, durant el segle XIX, el cultiu de cítrics estava generalitat al maresme i molt corrent al Baix Empordà.
Els autos espanyols, com he dit, solen tenir un profund i fosc desconeixement de les fonts catalanes, bàsiques per a la història de la cuina espanyola. Juan Eslava Galán, per exemple, s’equivoca en la filiació i el text de mestre Robert, que suposa italià (si ho és, no escriu el seu llibre en llengua itàlica), i perpetra d’ altres grolleres inexactituds. Si fóssim malintencionats (Déu nos en guard!) gosaríem dir que “abans italià que polaco”!. De fet, aquesta anècdota es pot elevar, gairebé, a categoria: mentre que els bascos són tolerats, perquè sembla que no compta el problema de la llengua, els catalans, valencians i balears són un misteri insondable i una font perenne de problemes a causa del seu romanç, tan odiat a Espanya com a mínim des del 1482, quan ja comencen a imposar el castellà a través de la Inquisició.
Ja ho deia aquell: ets historiador i no ets independentista? :doncs o ets un cínic o un imbècil.