BONA VIDA

EL MAL D’ ALMANSA A TOTS ALCANÇA

Fa poc, dins la permanent i ja enfadosa   fatigosa ofensiva espanyola contra Catalunya, un ministre del PP ha dit que som “medivals”, que no som cap nació i les acostumades bajanades que solen dir els espanyols quan parlen dels catalans. De pas vull dir que, si nosaltres som medievals ells encara estan a la caverna.

La història de la cuina, com ha explicat l’ historiador italià Massimo Montanari, és feta de la pulsió entre la fam i l’ abundància. La fam d’ unes èpoques, les vaques grasses de les altres. Però també la fam del poble i l’ opulència dels rics. Ara, amb la crisi, tornem a veure, als nostres carrers les terribles dents esmolades de la fam.

Per entendre la història de la cuina catalana cal tenir present que, sovint, només coneixem – particularment pel que fa als receptaris, i referir-nos sobretot a l’ Època d’ Or, l’ Edat Mitjana – la cuina dels rics i classes altes, amb un sistema alimentari que no hem de confondre amb el de les classes populars. Però això passa en totes les èpoques. Durant el Barroc, la fam, el bandidatge i els males collites van juntes, com ho expliquen les emotives memòries d’ un pagès de l’ Alt Empordà, publicades per la Maria Àngels Anglada,  amiga meva i una enorme escriptora, que gràcies a la M. Àngels Vilallonga és recordada sempre-.

En les cançons del bandolers del moment, a més, sovint el menjar hi és referenciat -com en la que du per nom “L’ Hostal de la Peira”, per exemple, en la qual els bandolers disfressats de dona pregunten a l’hostalera què hi ha per sopar-.

Un dels punts àlgids de la relació entre fam i nació és l’ episodi de la Guerra dels Segadors, una revolta que comença, entre altres, per motius alimentaris. L’ antiga lletra de Els Segadors- l’ actual himne nacional de Catalunya-, bastida sobre una balada amorosa, és ben explícita i, fins i tot simbòlica, en contraposar la grassa abundància i l’ arrogància de les tropes castellanes i la carestia i fam dels pagesos: “Lo pa, que no era blanc/Deien que era massa negre:/El donaven als cavalls/Sols per assolar la terra/El vi, que no era bo,/N`engegaven les aixetes/El tiraven pels carrers/Sols per a regar la terra”. Una lletra encara més punyent i explícita que l´oficial. Ara que fa poc va`rem “celebrar” l´aniversari de l’ ominós Tractat dels Pirineu, mitjançant el qual Espanya va entregar a l’ escorxador- França- la part més significativa del país, decapitant-lo, és un acte sanguinari que no ha sofert cap país d’ Europa. I encara hi ha il.lusos (per no dir una altra cosa) que diuen que a Espanya hi estem bé!.

Com a mínim no saben ni un borrall d’ història, o, simplement, tenen mala fe.

Durant generacions, els valencians, per a consolar-se d’ un fet o una situació difícil, han dit  l’ expressió “més se perdé en Almansa”….Això no es refereix pas als embussos de carretera, ben enutjosos, que sovint es produeixen en aquesta vial d’Albacete, clau en la comunicació per carretera, sinó amb l’ exercici patriòtic, inconscient ja, d’una memòria  de què aquí hi va tenir lloc, un 25 d’ abril de 1707, la batalla d’ Almansa que va suposar , dins l’anomenada Guerra de Successió, la definitiva conquesta de València – i la resta dels Països Catalans- per part d’Espanya. O sigui, la pèrdua de la sobirania i les llibertats nacionals, i, successivament, de la llengua i molts elements de les cultura, els costums i la tradició propis, amb la imposició – o, si voleu “encuentro”- de l’ idioma de Castella, un idioma foraster i imposat per la força de les armes.

Per tant, desapareixen els furs i llibertats de la Corona d’ Aragó, les seves relacions mútues i assistim el naixement d’ una nova entitat uniformitzadora i castellana, anomenada Espanya. Els castellà esdevé “espanyol” i catalans, valencians i balears  també ho són, com a sinònim de castellans, l´únic patró nacional admès pel nou estat unitari i uniformista. Per això per als valencians, aquesta data- com ho és pels catalunyesos l’11 de setembre- és festa nacional o, si voleu (teòricament), de trista recordança, que també ho hauria de ser per els catalans, ja que segons la dita, “el mal d’ Almansa a tots alcança”:

Lladres que entreu per Almansa

No sou lladres de saqueig,

que ens poseu la cova en casa

i des d’ ella governeu.

Governeu de lladrocini

i rapinyeu governant”,

com canta Al Tall. Res ha canviat.

Es segur que al segles  XVIII i XIX, almenys per part de la gent culta dels Països Catalans- exceptuant, és clar, els botiflers- no s’havia esvaït encara el significat sinistre d’ aquest nom. I així , en aquesta època, ens trobem amb un plat que porta el suggerent nom de Platillo de la batalla d’ Almansa. Aquest platillo apareix al llibre La cuynera catalana, publicat en forma de quaderns o fascicles amb un gran èxit, l’ any 1835. Per la data podeu observar que coincideix, exactament, amb els inicis emblemàtics- però poc reals- de la Renaixença (Aribau és un  mite). Així, s’ hi cerquen les bases del “fet diferencial” culinari, escatint, per exemple,  quines són les “herbes catalanes”;i,sovint,s’hi fa la inequívoca contraposició entre els usos dels “espanyols ” (sic) i catalans. Al pròleg,altrament, afirma que l’ esmentat llibre l’ “Habem redactat en nostre idioma català, a fi de fer-lo de un ús general”, interessant dada sociolingüística.

Però aquesta recepta de platillo fet de trossets de carn- com els trossos en què havia quedat convertida l’ antiga nació ja apareix en els receptaris escrits per frares a finals del segle XVIII. En efecte: aquesta mateixa recepta,amb el mateix títol, apareix en un manuscrit escrit al primer terç del segle XVIII titulat Avisos, y instrucciones per lo principiant Cuyner, que s’ atribueix al frare franciscà Josep Orri (Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona). 

En acabar-se el segle, el baró de Maldà, a més, es farà ressò de la progressiva penetració del castellà i fins i tos de plats i costums espanyols, però també de la resistència- d’ alguns- com ell mateix- davant d’aquesta situació.

Un segle més tard, un altre autor (ja no anònim), Ferran Agulló, amb el seu modèlic Llibre de la cuina catalana, reblaria l’afirmació nacional tot dient, al seu pròleg, “Catalunya,com té una llengua, un dret, uns costums, una història pròpia i un ideal polític, té una cuina. Hi ha regions, nacionalitats, pobles,que tenen un plat especial, característic, però no una cuina. Catalunya la té.” El mateix Agulló afirma, igualment, que per cuina catalana hem d entendre la dels Països Catalans. Més tard, ja a l’ època actual, Josep Pla, amb El que hem menjat, reafirmarà aquesta idea i farà una lectura de la cuina en clau d’identitat- o, millor, com diria Terricabras-, identificació nacional.

En un temps en què- durant la terrible postguerra- de nou es produïa la tensió entre la fam d’ uns i l’abundància i platxèria dels altres, entre els que , de nou, havien perdut- i els que havien guanyat. Però la idea d’ una cuina nacional catalana, no reduïble a l’ espanyola, continua vigent i ben actual.