BONA VIDA

Jaume Fàbrega

1 de febrer de 2012
1 comentari

“Ruperto de Nola” i altres bestieses

L´aportació de la cuina medievla catalana  a la cuina d’ Europa

EL CONVIT MEDIEVAL
Cercava un llibre sobre el festí medieval (en francès, Le festin médiéval, de Josy Marty-Dufut) carregat d’ il.lustracions, i no l´havia trobat a cap llibreria de Perpinyà: gràcies al regal de l’ amiga menorquina Maria Benejam, que s’ està a al ciutat dels Reis de Mallorca, l´he pogut haver.
El llibre ens dona una notícia bona i una de dolenta, que ja comentarem. D’ entrada ens parla del terme banquet- que vé de l’italià baquetto-, ara comú a força llengües i que, evidentment, ve dels bancs en què hom s’ asseien els comensals en l’ àpat medieval, un costum que encara existia a la casa de pagès on jo vivia de petit.
El Diccionari Català Valencià Balears el defineix com a “menjada col.lectiva i abundant”. Al seu torn, el Diccionari de l IEC defineix  festí com a “àpat de festa, esplèndid , en honor d’ algú o alguna cosa.
De totes maneres, la paraula més pròpia i carregada de literatura de la nostra llengua per a definir un àpat, repàs, repei, menjada o alifara important, i que a més, considero molt bonica, és “convit”: apareix constantment emprada al Tirant lo Blanc, la novel.la on les dames i cavallers mengen i fan l´amor, com deia Cervantes.
Els diccionaris el defineixen, somerament, com a “acte, especialment àpat , a què hom és convidat”. Com deia Eiximenis, conseller de al ciutat de València: nota ací que convidar o ésser convidat és senyal de gran alegria”. Aquest bell mot encara és viu al País Valencià.
I ara la bona notícia: en el llibre francès esmentat, s’ hi cita el Libre de Sent Soví com una de les fonts de la cuina medieval. El receptari català del s. XIV, a més és ben citat, cosa que contrasta que els llibres d’ història de la cuina que es fan en espanyol, on o és oblidat, o es diu que és espanyol (castellà) o se cita malament.
Per tant, l´aportació fonamental de la cuina medieval catalana a la cuina occidental ja comença a ser, sortosament,  un lloc comú, si més no  en textos seriosos publicats en anglès o en francès, fins i tot en revistes d’ història.  No pas a It`lia on encara no han publicat cap edició de “Llibre del coc” que va ser escrit a la cort de Nàpols a partir de l’ edició catalana original, i ho fan fet a partir d’ una mala traducció i pitjor anotació espanyola (s’  hi esmerça a buscar la paraula “tellina”, tellerina, un mol.lusc  bo per menjar, encara en ús a València)) en algun dialecte italià, ja que “no és espanyola”. A més els italians, es fan un embolic entre català, aragonès i espanyol. Amb això segueixen les petges dels textos en espanyol on manipulen grollerament  i de forma escandalosa el concepte de “Corona d’ Aragó”- que designava un reialme català- amb “Regne d’ Aragó, que amb la unió va quedar extingida.
La mala notícia és que el llibre francès diu que no l´utilitza com a font perquè “es limita a una cuina meridional” (sic). Cosa força inexacta, ja que la cuina aristocràtica medieval era molt internacional i, a més, s’ escau que plats de la cuina medieval “nòrdica” (anglesos, francesos, etc.), com el menjar blanc – ressenyat al llibre  de Marty-Dufaut- vénen, justament, del Sent Soví i altres fonts “meridionals” o sigui, mediterrànies, o sigui , catalanes.
Ara només falta que en els textos en espanyol sobre la història de la cuina s’ accepti l´aportació catalana: cosa força difícil, a causa de la catalanofòbia dominant. En tenim un bon exemple; en aquests llibres s’ hi diu, sovint que Mestre Robert o Arnau de Vilanova eren “aragonesos”, que equival a ser espanyol, o sigui, castellà.  I aixì s’ hi, tradueixen els noms de forma matussera- Ruperto de Nola i Arnaldo de Villanova, Villanueva, etc. El nom de Ruperto de Nola ja va ser introduit a la traducció castellana del llibre al s. XVI, però aquest cuiner català no va signar mai sota aquest nom. En una lamentable exposició al Palau Robert sobre la bibliografia culinària catalana organitzada a la’ encara més lamentable etapa del conseller Josep  Huguet , s’ utilitzava aquest nom castellà per designar el Ferran Adrià del segle XV, cosa que és una completa bestiesa.         
  1. Sí, això de pronunciar els noms catalans en espanyol lamentablement encara passa avui en dia a Catalunya Ràdio. Són locutors que ja han estudiat en democràcia, però com que a l’escola franquista així es feia amb els cognoms dels alumnes, inconscienment els pares ho han transmès als fills i així deu haver quedat fixat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!