BONA VIDA

Dits també fideus a al catalana, és una forma original i "nova"- i en realitat d’ origen medieval- de menjar la pasta.

FIDEUS A LA CASSOLA
La paraula fideu, ben catalana- que altres llengües han manllevat,  de l´espanyol a l occità i fins i tot l’ italià i el sard- ens ve, al seu tron, de l’ àrab ibèric fidaw. Una recepta que no mancava mai, sempre benvinguda. A tots els Països Catalans, i fins a Andalusia- especialment a la zona més mediterrània d’ Almeria- hi ha delicioses receptes a base de fideus. Amb porc, amb conill, amb marisc (com la Fideuada, erròniament escrit "fideuà", un plat confós sovint amb uns fideus rossos o rossejat de fideus, propi dels pescadors i parent de l´arròs- i és clar- els fideus- a banda. A Catalunya hi dominen els fideus a la cassola, una recepta que ja apareix ressenyada a La cuynera catalana (llibre que inicia la Renaixença literària, i de la qual en parla Josep Pla amb elogi. Les dues receptes que inclou, no obstant, es fan amb una picada, sense carn,i el mateix s’ escau en algun altres receptari del XIX. La primera recepta de “fideus a la cassola” o “a la catalana” apareix, segurament,  al Llibre La teca del gran cuiner Ignasi Domènech (1924).
La paraula fideu, en altres llengües, es tradueix per nouille o vermicelli (cabell d’ àngel), termes francesos i anglesos; a Itaìa , o a Sardenya, encara hi ha restes del mot català- findei, fidelini, etc. La tècnica de fer-los a la cassola, és, altrament, ben original, i exclusiva de la nostra cuina, ja que a Itàlia, país de la pasta, aquesta sempre es bull abans. Només hi ha la petita excepció de les zones d’ olivars, en les quals, per estalviar aigua, la pasta es coïa a l´estil del risotto, anant-hi afegint aigua. L´altra tècnica original és el rossejat, que també practiquen a la Xina (fideus fregits), pràcticament desconeguda a Itàlia. Els problema dels delicioss fideus a la cassola- amb costella de por, salsitxes, i les balears amb conill,rajada, anguila, de roter, de veremar, igualment exquisides- és que han estat subtituïdes per una falsa fideuà- mal escrita i mal cuinada-.
Ingredients
400 g  de fideus grossos (motllo nº 9), o bé “del foradet”
400 g  de costella de porc o pit
1 ceba
2 tomàquets petits
2 alls
julivert
oli
uns ramets de bròquil (opcional)
sal
aigua   1 1/2 l (aproximadament)
Elaboració
En una cassola de terrissa hi poseu l’oli i hi féu sofregir el costelló de porc tallat a daus grossos (d un 4 o  5 cm). Quan siguin rossos hi afegiu la ceba tallada fina i un cop rossa hi afegiu els tomàquets pelats, sense llavors i ratllats.  Ho deixeu sofregir tot lentament, mullant-ho de tant en tant  amb una cullerada d’ aigua. Un cop tingueu el sofregit preparat mulleu amb l’ aigua, i hi tireu els ramets de coliflor (els podeu escaldar abans) Ho feu coure uns minuts, i a continuació hi  afegiu els fideus. Feu-los coure uns 20 minuts,  seguint les instruccions del paquet. Han de quedar sucosos.
Notes
A mitja cocció hi ha qui hi afegeix una picada elaborada amb  safrà, julivert, alls i ametlles, picats per aquest ordre, i deixatada amb una mica d’aigua. A casa també es feia  només d’ all i julivert, com per l’ arròs. També hi podeu posar pebre o pebre vermell, llorer i, sempre, poc tomàquet, com ja recomanava Josep Pla. Millor fer servir grum o tomàquet concentrat.
La coliflor s’ hi adiu molt, però també hi va bé un grapat de pèsols, carxofes, unes rodelles de patates o uns fesolets- una excel.lent combinació, aquesta, abans molt corrent, i típicament mediterrània-. Quan s’ hi posaven fesols- fesoles, al Baix Empordà-, s’ hi solia afegir botifarra negra (una recepta de l’ inspector Carvalho, de Vázquez Montalbán), sembla que més aviat pròpia de la Catalunya Nova. A vegades s’ aprofitaven menuts i restes d’ altres carns, com pollastre o conill. També a casa s’ hi solia tirar un grapat de bolets; sortien boníssims.
Se solen presentar amb força suc, ja que són més bons, tot i que els solíem menjar amb forquilla. Jo encara els faig, i em surten molt bé.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!