En la societat urbana abunden les prohibicions o exigències: el que canvia és el llenguAtge, de l´imperatiu propi de l´espanyol a l´elusiu i cortès propi del francès. I en català, com ho fem?.
Poques coses podem prohibir o recomenar, si ni tenim estat (en tenim dos en contra) ni oficialitat de la llengua. Hem de ser anarquistes? Els obrers, quan eren del país, ho eren.
NO TENIU LA PRIORITAT, TINGUEU PACIÈNCIA
Cada llengua, associada també a una cultura determinada, té fórmules genuïnes d’ expressar-se a través de les paraules, fins i tot en la comunicació urbana. Però malaurada la llengua que no té un estat que la portegeixi o, al contrari, la persegueixi, com és el cas del català, amb dos estats- França i Espanya que des de fa segles malden per exterminar-lo. En aquest cas, veiem com el català és vassall de l´espanyol, copiant-ne literalment les expressions sense atendre al propi geni de la llengua. Ho podem veure en avisos (i encara gràcies que siguin en català, cosa a-legal, ja que el Regne d’ Espanya , en la seva constitució social-pepera, no reconeix aquesta llengua!). Així “Es prohibeix l´entrada a tota persona aliena a l´obra”, és un expressió copiada literalment de l´espanyol (llengua empeltada de tics del totalitarime franquista) que no respon a una dicció genuïna. El mateix podríem dir de l ímperatiu i imperial “Se prohibe fumar”, traduït així mateix o no pas emprant una fórmula com ara “No es permet fumar”. Aquestes expressions pròpies de la cultura espanyola- so pas sempre compartides en l´espanyol d’ Amèrica Llatina-, semblen, certament, ordres militars o amenaces policíaques.
També trobem la policia al tren, com quan se’ ns commina a la prohibició d’ “asomarnos” a la finestra. I, antigament, l´Espanya canyí ens proposava perles com “prohibido escupir, blasfemar y hablar de política”.
Els francesos, en canvi, segurament es passen d’ educats i amants del més delicat circumloqui, quan els convé, és clar. En algun cas són tan brutals com els espanyols: molts padrins de la Catalunya Nord encara recorden els oprobiososs cartells de les escoles: “ne crachez pas et ne parlez pas patois” (no escupiu i no parleu patuès, és a dir, català, occità, cors o bretó) que, nasturalment, varen contribuir eficaçment – amb l´ajut inestimable dels mestres-policia- a la desaparició del català a l´altre costat dels Pirinue. En canvi, a les vies de comunicació són d’ allò més elegant: “Vous n’ avez pas la priorité” (en castellà dit amb l´exabrupte “Ceda el paso”) o, per indicar-nos que menem el cotxe en compte, “Veiullez vérifier vos freins” (“comproveu els frens”). En el món anlosaxó es combina l’ ordre d’ un anglès bàsic, neutre i eficaç”- “No smoking” (no fumeu) amb el més polit “Smoking is no allowed” (no és permès fumar).Els alemanys, al seu torn, solen ser força contundents amb els seu “Verboten”, un “prohibit” que sona a marxa marcial, una mica com l´italià – eficaç, directe però expeditiu-”Vietato fumare” (prohibit fumar). Els britànics poden dir també “forbidden”, prohibit, quans volen ser policialment expeditius.
En alguns carrers catalans encara hi trobem un “No es permet afixar cartells”, republicà, un calc del frances (afficher; affiche és cartell) Molt millors del terror imposat per Espanya: “Habla en español, la lengua dle imperio”.
La nova cultura de la migració, altrament, ens porta – o ens pot pootar-noves prohibicions, de fets que, sovint, també existien aquí: no escupiu, no us renteu els peus (avís que ja existeix a les piques de lavabo d’ algunes autopistes, a causa del costum d’alguns musulmans, i per aquest col.lectiu, caldria afegir-hi no hi escopiu ni hi tireu gargaixos (a conseqüència dels ritus de purificació).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!