BONA VIDA

QUAN LES GRANOTES CRIÏN  PÈL…

A qualsevol supermercat de França i fins i tot aquí, en cadenes alimentàries de capital francès, podeu comprar uns petits tretabriks d’ una nata excel.lent- fins i tot lleugera, amb el com de “Crème légère de Normadie”.

I així fins a molt altres productes on, de forma orgullosa s’ hi exhibeix la procedència geogràfica (corresponent a vegades a nacionalitats no franceses, com Occitània). D’ aquesta manera podem trobar patés o galetes bretones, formatges de Savoia, salsitxes d’ Alsàcia, formatges de cabra provençals, anxoves, tonyina o tripes a la catalana, licors o formatges bascos, embotits corsos. I això s’ escau a l’ estat més centralista del món, el que més atempta- encara avui- contra els drets de les nacions, que no reconeix  l’ especificitats basca, bretona, catalana , arpitana, alsaciana, flamenca o occitana, i sembla que només la corsa, ells sabran perquè- cosa de la qual en sospitem el motiu-.

Però com que els francesos són una gent educada i refinada en les arts de la cuina, intel.ligents i cultivats,  saben que amb les coses de menjar i beure no s’ hi juga. I que els productes tenen origen, nom i cognom: per tant, sempre que poden, l’ hi fan costar. El mateix s´escau a Itàlia; als  súpers podem trobar productes que llueixen, orgullosos, el país d’ origen i sovint la seva llengua. Pernil de la Vall d’ Aosta, pomes del Tirol de Sud (les trobem  als supermercats Lidl), licors de Sardenya…

D’ això se’ n diu ser inte.ligents , i fomentar els aliments de proximitat i les denominacions d’ origen. Com a Espanya…?. “Spain is different”, com va dir Churchill.

A Espanyai, la catalanofòbia, aliada a l’ autoodi, fa fer el revés: un fabricant de licor de crema de catalana de Girona, per al mercat espanyol va canviar l’ etiqueta i hi va posar “licor de natillas” (un nom, evidentment, sense cap mena de glamur). “El Pastoret de la Segarra·, ara mateix ha passat a etiquetar els seus iogurts només en espanyol, tot amagant l origen del producte. I fins i tot les galetes Trias per al cafè ara estan en la llengua de Jiménez Losantos.

L’ anterior Generalitat de dretes, així com l´anterior d’ esquerres, i l´a d’ara, igual,  pràcticament no ha fet res en aquesta qüestió, és a dir, que va ser incapaç- no va voler- crear la marca “Catalunya” que identifiqui els productes catalans. Esperàvem que els nous temps ens portin novetats en aquest terreny: ja hem vist que no, però. De fet, la catalanofòbia i l´autoodi han crescut exponencialment, i sembla que ningú no fa res per corregir-ho.

Quan, a Espanya, s’ acceptarà un “produce of Catalonia”: un mató (i no la disfressa sota nom de “requesón”) o una llonganissa de Vic (i no disfressada de “salchichón”)?. Quan , a Madrid, el pa amb tomàquet podrà ser pa amb tomàquet i no pantumaca (sic) i la calçotada calçotada i no “calzotada” (sic). Crec que  això només serà  possible quan les granotes criïn pèl, és a dir, mai. El nou govern del PP ja ha dit que només admet la marca “España”. Només hi falta afegir “una, grande y libre” i amb només una “lengua común”.

L´oficialitat estatal del català- com el neerlandès a Bèlgica, el francès a  Luxemburg, el francès al Quebec o el suec a Finlàndia-, que és l´única situació democràtica possible per la llengua, ja ens ha dit el PP i el PSOE que no l´acceptaran mai- hi lluitaran en contra “amb ungles i dents”, en expressió de Carmen Chacón de España- i els partits catalans tampoc no han fet res per aconseguir-ho.

Per poder salvar la llengua, i que els nostres productes tinguin un lloc al món com a productes catalans, només ens queda la independència. Simplement, per sobreviure, Simplement, per la llengua. Simplement, per la butxaca.