El vaig conèixer quan impulsava projecte de Museu d’ Art Contemporani dels Països Catalans de Banyoles…Semrpe m’ ha acompanyat.
PALAU I FABRE, LA POLPA DEL FRUIT
Josep Palau i Fabre, un autèntica homenot, menyspreat estúpidament per la Generalitat- li varen encarregar la traducció d’ un francès feixista, Claudel, ell que era un exiliat antifranquista, i que per la persecució espanyola (no solament franquista: les dues Espanyes, als catalans, sempre ens gelen el cor) de la llengua catalana havia d’ editar clandestinament un revista de poesia , i, en canvi (l´encàrrec venia del Centre Dramàtic Nacional, i, per més irrisió, no li varen proposar cap muntatge d’ una obra seva).
Palau i Fabre forma part de la rastellera de grans intel.lectuals, poetes, savis que ens estant deixant, i que encara procedien d’ una Catalunya catalana i republicana, a punt d’ esdevenir una nació com cal. Ells- de Fuster a Brossa, de Corominas a Casals- se’ n van deixant un país que, després de segles de persecució però amb el definitiu intent de genocidi del franquisme- el de Rajoy i el de Bono-, ja es troba en estat de xoc i defensa permanent, definitivament minoritzats i humiliat, expoliat més que mai- pels uns o pels altres, “tanto monta”- i amb un grau de prostració nacional i lingüística que fins i tot ens fa tenir por als més optimistes, entre els que m’ hi compto: per això seguim lluitant.
El “Comiat de Palau i Fabre”, doncs, no ho hauria de ser, sinó un fins sempre. No pot ser un comiat: en ell el poeta ens revela que encara hi ha coses per fer, essències per re-descobrir, perquè són la mateixa realitat que, malgrat tot és aquí i roman immutable, com sempre. Com la dolça polpa de la fruita, que ja és millor degustar que descriure:
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Viu, en tots i totes, nostre.
És revoltant que autors clàssics nostres no es representin als teatres oficials i subvencinonats: Espriu, Oliver, Palau i Fabre… En canvi autors novells foten parides impaïbles, impunement, com per exemple "A la Toscana" i encara els hem de riure les gràcies. En quin país vivim, on es prescindeix, alegrement, del bo i millor? Acaben d’estrenar una obra de Palau i Fabre a Madrid !!! I aquí, què?