Si encara no sabeu què regalar per Reis, aquí tneiu un disc meravellós, el "Clàssics catalans" de la marina Rosell, que inclou també precioses cançons de Nadal. És, però un disc "clàsic", per tot l´any.
MARINA ROSSELL, CLÀSSICA
La veu, a parer meu, més càlida i personal i alhora intimista i èpica de la Marina Rossell ens sorprèn amb el seu no treball, “Clàssics catalans”. Clàssic, segons els diccionari, és allò que representa la maduresa o un moment culminant i és considerat un model digne d’ imitació. Doncs bé. La veu, el capteniment, la selecció de les cançons dels darrers discos de Marina Rossell són això: un clàssic. En una cultura normal els seus discos serien obres de referència, permanentment escoltades, radiades i estimades: com les de la gran Amàlia Rodrigues a Portugal o les de la no menys gran Oum Khalsum a Egipte. Aquí, és clar, som com som i el país, ja se sap, és el que és. Marina Rossell esdevé clàssica , perquè, anant contra corrent, va al davant de la gran corrent; perquè en contra de modes i de fusions sense suc ni bruc, quan ho fa, ho fa amb substància i coherència, com ho veiem amb les precioses col.laboracions amb Santiago Auserón, Miguel Poveda, Marc Parrot o Miquel Gil. Amb la seva interpretació exquisida i minimalista, a més, treu la pudor de resclosit de les velles cançons, les rescata de l’oblit immisericorde del temps i és capaç de convertir les lletres religioses en preciosos himnes aptes per a no creients o ateus. En definitiva ens torna totes en aquestes caçons en forma de precioses joies netes de pols, de caspa i d’ adherències estranyes. Ens en redescobreix, sense complexos ni falses modernitats, el seu nucli primigeni, la seva essència, el sabor permanent i clàssic en definitiva.Ja ens n’ havia donat un tast sorprenent al disc “Cap al cel”, on passava el rasclet de la perennitat moderna, traint-los qualsevol rastre de llefiscós kitsch sentimentaloide- però no els llevava cap sentiment, i les amplificava amb una sensibilitat dolça i respectuosa- a caçons com “L´emigrant”, “La Santa Espina”, “Mare de Déu del Món” (que és un santuari verdaguerià de la meva comarca, el Pla de l´Estany, i que veig des de la cambra on treballo), “Pregària a la verge del Remei”, el “Virolai”, “Pel teu amor (Rosó)” o el “Cant espiritual”. A “25 anys de cançons” aquest registre inclou alguna peça com l´esmentada (per exemple “Els segadors”) i l´emotivitat adés quotidiana , tràgica i melangiosa de “Màrmara!” o “Queda’ t de mi alguna cosa” o la força de “Perquè t’ estimo”: quan vol la Marina esdevé d’ una rara contundència. Arribem, finalment, els “Clàssics catalans”: un disc únic, per regalar-se i per regalar, i , també, per fer descobrir als amics d’ altres cultures un país secret anomenat Catalunya, que viu, si més no, a través de les seves cançons “clàssssiques”- ,tradicionals, familiars,modernes, de sempre, històriques-: de la “Llevantina” al “Per tu ploro”; d’ “El meu avi” a “La gavina”; de “L´emigrant” a “El petit vailet”; de la “Barca del temps” – parer meu una de les més belles cançons mai fetes en català- al “Virolai” i “Els segadors”, en la versió tradicional. Petites, grans joies servides amb una veu alhora sensual i amb gust de via, que ens acarona i fa les cançons com a una cosa pròxima, més enllà de les creences i, fins i tot, de les pàtries. Però sí amb una , de pàtria. La d’ una llengua que no ha de morir. La mare de DéuQuan era xiquetaAnava a costuraA aprendre de lletra.Duia un cistellet amb quatre pometes,Un bocí de pa,També avellanetes.Una preciosa cançó de Nadal que ho cantava de petit, i que ara he retrobat, com una preciosa cançó actual. Gràcies, Marina.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!