BONA VIDA

Jaume Fàbrega

10 d'agost de 2022
0 comentaris

MENGEM I CANTEM

DEL MENJAR I LA CANÇÓ TRADICIONAL

Cal donar la justa importància als “aliments terrestres”, com deia l’historiador Pierre Vilar. I, com posen de manifest els antropòlegs, el menjar forma un part important de la cultura tradicional, sigui de les rondalles, del calendari, dels rituals i, naturalment, i, també, de la cançó. O els jocs i endevinalles,cantats o no, com en aquesta nadala valenciana:”pastorets i pastoretes/tan sabuts que voleu ser/d’ una barcella de dacsa/quants bunyols es poden fer”(dacsa=blat de moro.Es un mot d’ origen àrab).

Però aquí volem evocar les relacions del menjar amb la cançó tradicional dels Països Catalans.

I ho farem procurant remetre a cançons accessibles, és a dir, que siguin cantades o enregistrades, o bé que les hàgim recollit nosaltres mateixos oralment, en uns moments en què assistim, a través de “Tradicionàrius” i altres fenòmens, com el “Càntut” a la “redescoberta” del nostre folklore musical després d’ anys d’ ocultació. Pretenem,simplement, apuntar una breu miscel.lània de la presència dels temes relacionats amb el menjar en la cançó tradicional dels Països Catalans.Partint de la base que això és un fenomen universal, de la cançó tradicional portuguesa als ballables cubans.Per descomptat, no voldríem aturar-nos aquí: apuntem que encara avui,de la cançó d’ autor a la “riproposta” folklòrica, de la música “ètnica” al rock, sovint s’ hi tracten els temes del menjar. També cal dir que el menjar se superposa, sovint, a d’altres àmbits, com són els jocs, la religió, les creences diverses i el sexe. Tal com veiem, en aquest darrer cas, en el fecund cançoner balear, amb nombrosíssims elements comestibles-fruites, verdures, etc.- que constitueixen metàfores sexuals-la poma,la figa, el nap, etc.

 

TAVERNES I ALTRES ANTRES

O en el fecund i viu gènere de “cançó de taverna”,cantat per grups d’ havaneres o altres grups de la Garrotxa o el Berguedà: “perquè això de la patata/és un assumpte molt pelut”, fa una d’aquestes cançons o valsets, mentre que una altra juga amb el doble sentit de la paraula “sardina”. L’ ús del doble sentit,com és prou sabut, és un dels recursos més universals i de resultats eròtics i eròtico-humorístics assegurats. Les glosses mallorquines, però també de Menorca, Eivissa i Formentera, són especialment vives i riques en aquesta matèria, que ja ha estat tractada monogràficament de forma prou suggestiva. Diem, només, que hi desfila tot un repertori comestible, vegetal, animal i de productes elaborats (embotits,etc.) que, en segones intencions, designen objectes o accions amb contigut sexual.

En aquestes cançons tradicionals-siguin de Nadal, de falda,de treball, de bandolers, corrandes o danses, hi trobem pràcticament tot el món del menjar: ingredients, plats,festes, elaboracions, els hostals, les collites ,la  matança del porc, la fam i l’abundància i, de fet, tot el que fa referència del que anomenem la cultura del gust.

Força cantants i grups actuals, tant estrictament folklòrics com més afins a la riproposta, (revisió del folklore) han incorporat en el seu repertori cançons amb temes de menjar…I de beure: de fet, les cançons de vi i taverna, per elles soles constitueixen un món ben específic, objecte d’enregistraments

monogràfics.Tots n’ hem cantat,hàgim sigut o no muntanyers!.

Citem, per exemple,el grup nord-català l’Agram,o bé l’empordanès Josep Tero (amb la magnífica cançó algueresa del “Lo Nasaiolo” o pescador de nansa, que tot i no ésser tradicional ja ho sembla), Maria del Mar Bonet , Al Tall i, també valencians, Alimara, l`únic grup, que, a més, s’ ha atrevit a fer un espectacle-“Faena i festa”- on els temes relacionats amb el menjar hi tenen una certa importància.

Maria del Mar Bonet, fent extensiu aquestes referències a tota la mediterrània, ha enregistrat una bella cançó grega, “Hipòcrates”, en què un diàleg entre el malalt i el metge acaba amb una invitació ben kavafiana- a fruir dels plaers gastronòmics, en contra dels parers contrastats dels metges puritans.

A la cançó d’ en Serrallonga aquest bandoler va a un hostal de València i fa: “Tan lluny com veig la mestressa li’n dic /què tindrà per comida/n’ hi ha capó rostit, també algun tall gallina”. “Comida”, segurament es fa servir per la rima. Es tracta dels aliments més cobejats antigament.

A “La porquerila”, en les seves diverses versions, es confronta el menjar miserable de pa de falgueres i aglans o pa negre i formatge  amb el de “gallines i gotlles/i capons entre llarder” (capó enllardat, amb cansalada).

El contrast entre els menjars de la misèria i el dels rics és un desl tòpics recurrents al cançoner. A la “Casada amb un vell” es diu “Val més un jove sens vianda menjant guixes i fesols/que un vell amb prou vianda menjant gallines i capons”.

A “Muntanyes regalades” (una de les nombroses versions es diu “ell beu de l’ aigua fresca/jo ben del vi millor/ell menja sopa amb oli/jo caldo de moltó”.

 

EL PA QUE NO ERA BLANC I EL VI QUE ERA AGRE

Per fer boca, podríem començar citant una cançó doblement emblemàtica, per la referència simbòlica- i ben física- al menjar i a la lluita contra Espanya i la seva ocupació militar. Es tracta de la primitiva lletra de “Els segadors”, després reestructurat com a himne nacional de Catalunya i , originàriament, una cançó amorosa:

“El pa que no era blanc/deien que  era massa negre: el daven a n’ els cavalls/sols per assolar la terra/del vi que no era bo/engegaven les aixetes/el tiraven pels carrers/sols per a regar la terra”.(Rafael Subirachs en va fer una versió similar).Heus aquí l’ antic simbolisme del pa i el vi, esdevinguts també símbol de la fam i de les malvestats de les tropes castellanes.

A l’ “Hereu de la forca” dius “quan jo n’ era petitet/la mare me’n fgovernava/me’n donava alguns ouets/i algunes nous confitades”.

Josep Tero, ja esmentat, ha recreat, de forma molt suggerent, una típica cançó pnemotècnica i d’atribució a pobles i indrets d’un determinat tòpic: “A Canet són figueters…/A Malgrat són carboners…/A Tossa són bastinals/que donen bastina als frares…/A l’ Escala salen peix/A Palafrugell l’ encanten”.

L’al.lusió a Tossa de Mar es refereix  a l’àpat anual que havien d’ oferir als frares de Ripoll- senyors de la vila-, i als quals els donaven “bestina” (rajada i altres peixos sense escata, jo proposo aquesta grafia), que eren mal considerats pels pescadors.

De cançons com aquestes-que es van referint a diversos pobles- n’hi ha de valencianes, recuperades per Alimara i altre grups de cançó tradicional.

Algunes d’aquestes cançons d’al.lusió geogràfica, a més, relacionen els productes típics d’ un lloc, és a dir, és com si establissin una “Denominació d’ Origen” en forma cantada. Una cançó de la Marina Baixa fa “En Tàrbena, sobrassades;/En Benidorm peixcaters…/Tàrbena té la gran fama de cuixots i sobrassades/de pebreres i virots/i de tomaques salades”.

A les cançons i danses- de Nadal, d’ hostal, etc.- a més, hi apareixen sovint ingredients i menjars i, fins i tot, àpats sencers: “N’hi ha tonyina amb ceba/i bolets amb bacallà”, un suggestiu menú de l’ “Hostal de la Peira”.

De totes aquestes cançons, n’ hi ha, fins i tot, de temàtica estrictament culinària. Es el que s’ escau amb “El llaminer” (que per algun nom de plat crec que és nord-catalana) clàssica cançó que, tot repetint els dies de la setmana, les va associant a unes menges concretes: “Els dilluns mengem torrat/i formatge del ratllat,/fins en donen del bon vi/i encara més trascolat/…/El dimarts mengem carn grassa,/barrejada amb fideus i arròs…/El dimecres mengem tonyines,/del bon peix cuit al caliu…/El dijous mengem l’ ollada/barrejada amb alguns ous/…El divendres en fem farines/i els fem en un perol../El dissabte és arribat…/per dinar mengem pinyons…/El diumenge…vinguin ous i botifarra”

 

RECOLLIDA I PREPARACIO D’ ALIMENTS

A part del nombrós corpus de cançons de treballs agrícoles i de collita, particularment vives a Mallorca (encara n’ he sentit cantar)- de segar, de collir olives, de collir figues, etc.-, també vigents al País Valencià, i menys al Principat- “El ball de la civada”, que retrobem a Occitània-, destaquen, específicament, les “Caramelles”. I feines diverses, com “regar el melonar ” (València) o “collir carbó” (romanç de la Garrotxa).

Unes “Corrandes” del Rosselló- on encara he sentit gent gran cantant-les- fan:”A Port-Vendres piquen pebre/a Banyuls piquen la sal/l’alegria de les dones és a sota els davantals”. Recordem-ne una altra: “Jo també rego el meu hortet, faves i pèsols i julivert”.

També a Catalunya Nord hi ha lletres de caramelles que expressen allò que es recull a la cistella: ous, cansalada, etc., la base d’ una típica “truitada” de Pasqua. Així mateix a Agullana, Alt Empordà se celebra una truitada de Pasqua amb botifarra,cansalada, etc., si bé no em consta que  durant la recollida, a càrrec dels joves del poble, es canti una cançó específica.

En una cançó menorquina, en un ressò estructuralista, es diu que una cuinereta atrevida, “tant si és cuit com si és cru/ella és atrevida i tasta”.

 

GEOGRAFIA DEL MENJAR

Es tracta de cançons-mnemotècniques- com l’ esmentada més avui, de pescadors-, així com d’ altres de valencianes en les quals s’atribueixen, a part d’ altres elements productes a determinats pobles.

Fins i tot amb consciència lingüística, com la dansa valenciana: “les xiques de Xiva i Xest/al cresol diuen “candil”/a la finestra “ventana”/i al jolivert, “perejil” (pobles de la tradicional zona xurra o hispanoparlant).En aquestes cançons-ja ho hem vist- hi surt Tàrbena, repoblada per mallorquins al s. XVIII, per les seves conserves i embotits com les sobrassades. Una cançó valenciana fa: En Altea xiques guapes/en la Nucia tramussos”…

 

RECIPIENTS I ESTRIS PER CUINAR

Sovint són descrits els recipients i les tècniques i procediments de la cuina: olles i cassoles, graelles,, alfàbies i ancolles i tupins: “Un tupí de terra/i un crostó de pa/ i una carbasseta/ per a xerricar”,segons una cançó nord-catalana.

Una cançó menorquina ens descriu el necessari a la cuina: “Dintre la cuina hi ha d’ haver/un armariet petit/ una ancolla per al sèu de be/i una per posar-hi el sofrit”.

“Jo tinc un armari/molt ben arreglat/quatre quíqueres velles/i un plat foradat”, és tot el parament  descrit per “La barraqueta”, una cançó valenciana.

 

ACCIO DE CUINAR

“Sant Josep fa sopada i posa l’ olla al foc, amb naps i

cansalada…”.En aquesta cançó nord-catalana,recuperada per Teresa Rebull, hi trobem la descripció de l’ antiga escudella- abans de la difusió de les patates-ja que hi eren,segurament, substituïdes pels naps.La lletra continua amb la curiosa cooperació de la Mare de Déu, que hi afegeix ingredient si “renta els fogons”.

 

ACCIÓ DE MENJAR

Sovint, l’ acció de menjar adquireix la força d’ un simbolisme, com en el bellíssim romanço mallorquí de “Blancaflor”: “Jo l’ he vist i conegut, i he menjat el pa a sa taula”.En una cançó de pastora nord-catalana, que es canta també al sud es menja “flaó” (pastisset d’origen medieval,que encara es fa a morella i Eivissa)i es beu “del vi millor”. A les cançons de Nadal sovint i surt el memjar: els pastor mengen “ous i botifarres” o  “El Noi de la mare”  parla de  les “panses i figues i mell i mató”.

També hi intervé l’humor i el sexe, com en una cançó que es canta al País Valencià i a les Balears: “A ta mare l’ han vist/en el barranc de l’ Assut/que en menjava una coca/que li’n xorrava suc”. La primitiva lletra dels Segadors, que era una cançó eròtica molt explícita s’ hi diu: “Ja li’n donaren element/cop d’ous i botifarra”; el camp és la metàfora d ela vulva.

 

ALIMENTS

En moltes cançons  hi veiem descripcions d’ aliments, com la que diu “Dins un cistellet/du quatre pometes/un bocí de pa/també avellanetes” (“La mare de Déu”), descrivint un frugal berenar tradicional, que encara hem viscut.

També és frugal la proposta de la cantarella infantil “Marieta”: “Marieta, Marieta,/si m’ ensenyes el camí del cel,/et donaré pa amb mel”.

Una jota mallorquina ens cita la menta:”A la jota, jota/menta i herbassana”, a més d’ altres ingredients. Ja hem esmentat “El Noi d ela mare”, amb la seva fruita seca, mel i mató. Altrament, el pa i el vi són recurrents, així com menjars pobres-coma la sopa d’ oli- confrontats amb menjars rics, com els capons.

 

LES FESTES I EL CICLE DE L’ANY

Nadal, Setmana Santa i el cicle anual, la matança del porc, així com festes diverses, reflecteixen també la presència del menjar- “Ara ve Nadal, matarem el gall…” (lletra que, originàriament, o almenys en algunes comarques, deia “el xai”).

Es descriuen sovint les menges nadalenques: des de les taronges de la Xina, que porta la pastora Caterina, en una nadala del Principat i també la valenciana Marigüela, fins els “ous amb botifarra” que mengen els pastors (“Fum, fum fum”) o les menges del “noi de la mare” i de la pròpia mare de Déu. “La samarra portarà/i de neules l’ ompliràs/jo no en vull pas!/Mai no acabes les raons!/Doncs l’ omples de torrons!” (“El rabadà”).

Fins i tot una pastora afirma que “Jo ja sé pastar/i sé fer bona olla”, tot al.ludint, amb tota exactitud, als productes i plats bàsics de l’alimentació tradicional (“La pastora”).

En el cicle de la Fugida a Egipte, la mare de Déu recorda. “Deixem nostra casa/viandes també”, però més endavant farà el miracle de fer espigar el blat i fer avançar la sega (“La fugida a Egipte”).

També l’ alegria dels àpats es reflectida així: “En sortint de les matines/farem bones restolines/I al migdia tots a taula/que el dinar més bo de l’ any/ens dóna afany/De torrons tothom s’ enfita/prô el vi bo ja ens ressucita”. (El mot “restolines” no apareix recollit al Diccionari Catala Valencià Balear, i hem de deduir que es refereix a la xefla). Finalment, “El petit vailet” també ens mostra que li agraden el vi i les llonganisses, mentre que “El rabadà”,

abans d’anar a Betlem, vol esmorzar.

Naturalment, el cicle quaresmal ens parla de privacions i

dejunis, d’arengades i bacallà com a sinònim de no passar-s’ho massa bé, com ho veiem a la preciosa cançó menorquina “Sa nuvia d’ Aljandar”, que citem a continuació.Altres episodis del cicle anual, reflectit per cançons i danses són la matança del porc (o el “matar porc”, “porquejades”,segons les zones),el bateig i el casament, els rosers, aplecs, i festes majors (amb els “Goigs”).Fins i tot hi havia música d’ enterrament.En aquest sentit, destaca la bellíssima i emotiva “Dansa del vetlatori” valenciana, reflex del comportament alhora “dolent” (trist) i festiu dels pares

 

FETS I DESGRÀCIES

Les guerres, desastres, raptes i segrestaments , reflectits pels romanços, també parlen de menjar, des de “Els segadors” a la núvia menorquina que, segrestada pels moros, contrasta el fet que “avui menja capons i galines/demà menjarà sardines/ a la vora de la mar”.

En les cançons de mal casada o malmaridada sovint es reflecteix aquet tema: millor les menges pobres que pot oferir un jove abellidors que les viandes riques que ofereix un vell, com hem vist més amunt.

 

PLAER I DISGUST

També el plaer i el displaer produïts pel menjar són reflectits.Com diu ben explícitament un fandango de Bocairent (la Vall d’ Albaida), “xica, calla i no m’ ho digues/que estic per a rebentar/m’has fet les miques sense oli/i no mes les puc menjar”.(En efecte, unes miques- equivalent a les migas espanyoles, pròpies d’ Aragó, Andalusia, Extremadura, Castella i fins Portugal-, fetes a base de pa sec, i a més sense oli, són immenjables!).

Sense sortir del país Valencià, una altra tonada afirma ben encertadament, “Si volen saber sinyores/de quin color és la pena/anar-se’n a treballar/i deixar-se la berena”.

El displaer és glossat, explícitament, per romanç de “La fam”, recollit per Milà i Fontanals:”Si bé us en mireu la gent,/no tenen color a la cara/de menjar-ne pa de jull/favolins i coses aspres”.A la cançó narrativa “Sant Jaume de Galícia”, un fadrí és penjat per una traidoria amorosa, injustament:”una cosa us en diria/que anésseu a cal Veguer/a cal Veguer de la vila/que allí el trobareu dinant/menjant-se gall i gallina”, animals que, miraculosament, ressusciten i es posen a cantar.

Naturalment, el disgust màxim és el verí, aspecte tractat per alguna cançó cavalleresca, com “El Testament d’ Amèlia”: “Ai pare lo meu pare/en cartes ho trobareu/metzines me n’ heu dades/perquè morta em voleu” (hi ha altres versions, referents a la mare: “metzines me n’ heu dades/que em nuen el cor meu”).Aquest bellíssim romanç també s’ ha recollit oralment al País Valencià.

 

ÀPATS I HOSTALS

Com hem vist en la introducció, sovint la cançó ens ofereix llistes de plats , que constitueixen un àpat que l’ hostaler o l’hostalera ens té preparats. Recordem, també “La Porqueirola”: “Què tindreu vós hostessa/què tindreu anit per soper/Hi ha alguns capons i gallines/i perdiu entre llarder” (sic, vaig sentir aquesta cançó, cantada així, fa uns 25 anys per una senyora gran procedent de la Garrotxa).

Un menú relativament similar és el que proposa l’ Hostal de la Peira, ja esmentat: “N’hi ha tonyina amb ceba/, perdius per

enllardar”.

Al romanç “Caterina” (Milà i Fontanals) es diu : “Hostalera, hostalera/què n’hi ha pera sopar?/N’hi ha ous amb cansalada i costelles per demà”.”El marxant” ens proposa un altre menú:”Dieu-me, bon hostaler, què n’ hi ha per menjar ara/n’hi ha pollastres rostits,/truites d’ ous amb cansalada”.També el

pa i formatge és una menja habitual (“El rossinyol”,etc.).

Així mateix els àpats a l’ aire lliure són delitosos:”I ens tenim d’ anar/al peu de la serra/a fer el sopar/arròs amb cebeta/i bon bacallà/ens trauran casquetes de ca del sucrer/anous i castanyes/i vi del celler/Traieu orelletes/i bunyols de vent/pataques bullides/i bon aiguardent” (un “Arguilando” de la Marina Baixa, amb una valuosa descripció de dolços tradicionals).Encara al País Valencià,també es canta “A la mar que te’n vages/no em dóna pena/si agarres arròs i oli, farina i llenya”.Tot un programa.

També valenciana  és la cançó de “L’estudiant”: “què li farem pa sopar/dos ouets i una sopeta”.A vegades l’àpat és motiu d’ una metàfora o d’ una moralitat:”Més m’ estimaria un jove/amb llenties i ciurons/que un vell amb prou vianda/amb gallines i capons”, fa una cançó de segadors recollida al Ripollès.

 

BEGUDES I VI

Les havaneres, naturalment, parlen del rom, i les de lletra actual, en català, es refereixen al cremat, començant per la més emblemàtica, “El meu avi”, de l’ autor Ortega Monasterio.

El vi sol, com ja ha estat dit, constitueix un capítol a part, i, més, cançons de vi i de taverna han estat recollides en enregistraments diversos, tant al Principat com al País Valencià.Citem la cançó-joc “Beurem una boteta”, en què cal xerricar del porró o de la bota mentre se’n canta una estrofa- “que begui, que begui…”.

Menjar i beure, doncs, com a activitat fonamental, lligada tant a la supervivència- a la fam- com al poder- l’ ostentació o la festa- formen part important de la cultura tradicional.

Per descomptat- com diem en un altre lloc-, també els poetes s’ han interessat pel menjar (de Josep Carner o Guerau de Liost a Jordi Pere Cerdà, passant pels clàssics  Turmeda o Roís de Corella) i, per tant, també els autors de cançons, de les d’autor al rock.

En el darrer cas, per descomptat, les citacions es refereixen a d’ altres elements alimentaris, incloent els referents al menjar ràpid.Això ja és una altra història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!