BONA VIDA

Jaume Fàbrega

7 de març de 2020
0 comentaris

MALES TRADUCCIONS

ROUILLE I ALTRES GRAFIES

En la traducció catalana d’unes memòries d’ un jueu francès, el traductor ens proposa el termes “romesco” per a traslladar la salsa “rouille”. És evident, pels qui coneguin ambdues salses, que no tenen res a veure. Per començar, el romesco té pebrots de romesco i fruits secs, coses que la rouille provençal no ha portat mai. Continuem: la traductora del llibre de gran èxit d’ Anthony Bourdain (un cuiner americà que s’ ha revelat escriptors de best-sellers) “Confesiones de un chef” (no hi ha traducció catalana) s’ hi parla de “sopa de pescado con rouille (para los novatos, mayonesa, pimienta y ajo)”. L’ un i l’ altre s’ equivoquen, ja que l’anomenada “rouille” és una cosa diferent. Per cert, la maonesa vindria, segons tots els indicis, de Maó. No és més que un allioli sense all, refinat pels gust de Richelieu, o amb versos descordats del poeta Vicent Andrés Estellés, “un allioli que ha eixit maricó”.

Comencem pel nom: rouille és la traducció francesa de rovilh, un terme occità que vol dir rovell. Rouille s’ escriu rolha, si de cas. Aquesta salsa, típica de Marsella, sol acompanyar algun plat de peix i, tradicionalment, la bollabessa (sopa de peix). Els pescadors més ortodoxos en prescindeixen i, si de cas, la serveixen no pas amb la sopa, sinó amb el peix que s’ ha bullit per fer-la. Exactament com els pescadors valencians serveixen una “salmorreta”  (en alguns casos un allioli) amb el peix o l’ arròs a bada (o rossejat).

Però això de què el rovilh sigui una maionesa “amb pebre”, no és ben be així, i es tracta, evidentment, d’ una mala traducció. Perquè el pebre és bitxo (o vitet, pebrina, coralet, pebre coent…), un ingredient ben diferent de la “pimienta” espanyola (que és pebre negre o pebre bo). Heus aquí un problema generalitzat que trobem no solament a les traduccions, sinó als llibres de gastronomia en general: els errors, a vegades monumentals, en el lèxic. Un exemple final: en un llibre sobre l’ ànec gras d’ una de les primeres editorials catalanes, s’ hi diu, amb tota tranquil.litat que el mot “croustade” és francès i no es pot traduir al català. Si el nom fos d’ origen francès seria “croûtade” (crosta en francès és croûte). Quan és exactament el contrari: és el francès que ha pres aquesta paraula (crostada) del catalano-occità. Crostada (croustade) és una mena de coca a Occitània, i, en la cuina clàssica francesa, justament, crostons de pa (que ara també es fan amb pasta de full o altres pastes) que es prenen calents com a aperitiu o per a guarnir grans plats, fregits o fets al forn, i farcits amb marisc, crestes de pollastre, bolets, verdures…

Altres plast que han passat a la cuina francesa originats d’ Occitània que en general en aquesta llengua volen dir alguna cosa però en francès  no volen dir res, llevat del nom del plat, són ratatouille (ratatolha, samfaina), garbure (garbura, sopa de bullit de Gascunya), bouillabaisse (bollabessa, sopa de peix de Marsella), brandade (branda, puré de bacallà, llet i oli del Llenguadoc), cassoulet (cassolet de mongetes, del Llenguadoc), aïoli (alhòli, allioli de Provença), aigo boulido (aiga bolhida, sopa escaldada provençal), clafoutis (clafotis, coca de cireres del Llemosí), Tourin (torin, sopa d’ all o de tomàquet de Gascunya i la Vall d’ Aran) i fins productes com la cansalade (cansalada), boutifare (botifarra), costillou (costihon, costelló o costella de porc), nougat (nogat, torró de nous o “nogues”, com es diu a la Catalunya Nord; és propi de Provença), rousquille (rosquilha, rosquilla; són famoses les de Perpinyà, recobertes de glaça), soubressade (sobrassada, segurament portada pels peus negres d’ Algèria) i tants d’ altres. Una altra qüestió és la grafia adaptada, com Paella, que els francesos escriuen “paëlla”.

Els espanyols també són especialistes en transformar els noms originals. Escriuen  Escalibada, per escalivada, Asqueixada per esqueixada, Arroz abanda per Arròs a banda, Calcots per calçots, Fidegüa per fideuà,  rebollones per rovellons, Coca antonina per Coca amb tonyina (sic) o Pantumaca per pa amb tomàquet i altres barbaritats.

ALLIOLI AMB BITXO

Una de les més clàssiques i antigues salses dels països de llengua catalana i Occitània, l’ allioli (alhòli, en occità; aïoli, en francès) té altres versions, amb l’ afegit d’ ingredients diversos. Un dels més populars a Provença, sobretot a la costa, és el que porta bitxos (pebrinas, en occità) i a vegades safrà (safran, en occità) que, a causa del seu color rep el nom de “rovilh” o rovell (en francès “rouille”).

Ingredients

1 rovell d’ ou

1 cabeça d’ alls(o uns 10 o 12 grans, si són petits)

sal

oli d’ oliva (1/4 d el o més)

1 raget de vinagre (o suc de llimona)

1 bitxo

Elaboració

Al morter hi poseu els alls, pelats, el bitxos sense llavors i un pols de sal; els aixafeu bé fins a obtenir una pasta el més fina possible. A continuació hi aneu afegint el rovell, i l’ oli gota a gota, fins a aconseguir que la pasta se separi del morter. Heu de remenar la  mà de morter sempre en el mateix sentit. Hi afegiu també unes gotes de vinagre o de suc de llimona.

Notes

Aquesta salsa s’ afegeix a sopes de peix com la bollabessa i serveix per guarnir altres plats de peix o marisc. Per afegir a un plat, es pot negar afegint-hi brou de peix o suc de cocció.

El bitxo pot ser a trossets o en pols (pebre vermell picant, caiena).

Hi ha diverses variants, que també trobem a Catalunya:

-afegir-hi ous o corall de marisc, com la llagosta

-posar-hi el fetge d’ un peix- rap, moll,rascassa-, escaldat o fet a la brasa

-posar-hi gemes de garotes. En aquest cas convé posar-hi poc all i prescindir del bitxo. Aquesta salsa pot rebre el nom d’ orsinada- oursinade, en francès- (d’ orsin, garota o eriçó).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!