LA UNITAT D’ ESPANYA
“Creo que es necesaria la recuperación del sentimiento nacional, de los signos de identidad de lo español” (Felipe González)
Com és sabut, el PSOE va ser conegut als mitjans internacionals com el partit dels “joves nacionalistes espanyols”. Però el PSOE, igual que el PP, CS i Vox- tots amb el mateix model d’ estat basat en la ”idisluble unidad de España”, concepte que ve del franquisme i el totalitarisme espanyol i ratificat per la Constitució. Els bisbes espanyol hi ha afegit que és “un valor moral”, i un pecat trencar-la. El mateix opinen la immensa majoria dels espanyols, els escriptors, intel.lectuals i, naturalment, tots els mitjans de masses.
Però el curiós d’ aquesta unanimitat és que ells sempre es reclamen “no nacionalistes”. D’ entrada, atorguen al nacionalisme uns valors negatius, que els aproxima al populisme, el totalitarimes i el nazisme. Socialistes, populars, C,`s… ho han dit del drets i del revés. És clar que ningú els ha informat del que és el “nacionalisme banal”, de la diferència entre estat i nació, del drets dels poble i de les llengües, del dret d’ autodeterminació (exercit, a Europa, per almenys 25 nacions! (Irlanda, Noruega, Malta, Xipre, Islàndia, Eslovàquia, Eslovènia, els països bàltics, tots els països balcànics i de l´ex-unió soviètica i fins i tot , al s. XVII, Portugal!). Només en algun cas ha estat per una guerra, en la majoria ha estat per un referèndum (acordat o unilateral). Tots aquests països no han volgut mai tornar a ser dependents, i la seva prosperitat ha augmentat ostensiblement després de la independència. Però sobretot els espanyols, no veuen la diferència entre nació dominant- el nacionalisme de la qual pot ser qualificat d’ imperialista, com és el cas d’ Espanya- i nació dominada que només es vol alliberar pacíficament (com és el cas català). Potser els hauria de fer pensar que els catalans han intentat constituir una República almenys, des del s. XVII, en quatre ocasions.
Cal recordar que Espanya ha envaït Catalunya almenys en tres ocasions, sense comptar els temps medievals 2l 1740, el 1614 i el 1939. A part, amb el Tractat dels Pirineus la va mutilar lliurant a França la seva part històrica més important, la Catalunya Nord. El mateix va passar a la resta dels Països Catalans. El 1707, Felip V de Borbó firmava el document que declarava mort, assassinat, el regne o país dels valencians. Suprimit a tots els efectes, incorporat, també a tots els efectes, al Regne de Castella.Un genocidi polític és destruir un país com a país: la seua estructura política, el seu govern, les seues lleis, dret, institucions, tribunals, administració, moneda, etc., i en definitiva la reducció a l’“uso, forma y práctica de gobierno” d’un altre país. Imposició, mudança i reducció, per la força de les armes. I per afegir destrucció, la prohibició total de la llengua, els noms propis, el canvi dels topònims…”El mal d’ Almansa a tots alcança.” Més tard va fer el mateix amb Catalunya i les Balears.
Que aquestes idees sigui pròpies de Vox, de CS o del PP, seria del tot normal. El que sobta és que persones d’ esquerres, i fins i tot cultes i viatjades, siguin unionistes. És el cas d’ un amic de les xarxes, al qual li vaig enviar un vídeo on es defensava la llengua catalana com a llengua pròpia de Catalunya (cosa, que a més diu l’ estatut; un vídeo de Ramon Cotarelo, que deia arguments molt sòlids, que qualsevol sociolingüista compartiria). Va entrar en còlera, i em va comminar que no em fiqués amb Espanya i Andalusia (!), i sense cap raó mínimament racional o convincent, va advocar per la unitat d’ Espanya i en contra del dret d’ autodeterminació. Com que és una persona d’ esquerres, li voldria recordar el que va dir Lenin: “És totalment inviable formular en abstracte el problema del nacionalisme. És indispensable distingir entre el nacionalisme de la nació opressora i el de la nació oprimida”. N’ hi ha que prefereixen, certament, adherir-se del tot a la nació opressora, encara que es diguin d’ esquerres. Un servidor, si més no, ho troba una incongruència. Finalment, però, considero que l´amistat està per sobre de les idees o opinions polítiques. Tot i que els catalans, sempre tan castigats, trobem a faltar idees simplement democràtiques, si pogués ser, una mica d’empatia per part dels espanyols.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!