ELS PLATS DE JOAQUIM RUYRA
L’ escriptor blanenc ens parla de menjars , especialment a base de peix. Coneixia bé el món dels pescadors de Blanes, com ens ho mostra a “Pinya de Rosa”.
“En Joaquim Ruyra menà tota la vida una plàcida existència de ric hisendat”, ha escrit Manuel de Montoliu. Ple de bens materials.- finques, diners-, de temps i de lleure. I això li va permetre observar i escriure, en contacte, per exemple, amb la gent del poble- especialment els mariners de la seva Blanes natal-.No obstant, no va escriure cap llibre com el del mestre empordanès, dedicat monogràficament al menjar- El que hem menjat, que , finalment, fou un encàrrec-, però trufa les seves obres de valuoses informacions relacionades amb el peix i la seva cuina, així com altres menges.
En transcriu el llenguatge particular i saborós i, en certa manera, ens reporta una preciosa crònica antropològica. Però també es refereix a d’ altres aliments de forma col.lateral, com quan denuncia la crueltat de la matança dels ocells a El frare ecalfallits– “la mort glaçava l’ aire davant els meus llavis”, escriu amb franciscana compunció.En d’altres casos – sobretot en les narracions marineres- l’ expressió culinària hi és més evident i sense remordiments.
Menjar a la barca
És al conjunt de proses de “Pinya de Rosa” on hi ha les més suggestives evocacions culinàries. A la narració curta Una tarda per mar, fent honor el títol, s’ evoca la pesca d’ arran de mar. “Aquell xicot i jo havíem nedat junts tantes vegades! Ens havíem divertit tant, pescant pops i crancs per les roques”.
Ruyra no s’ oblida de les postres: ”les móres i els aranyons ja deuen ser madurs”, cosa que ens evoca el temps de finals d’estiu. I d’ aquí a l’ hivern-i, especialment, les “minves de gener”-, que és el temps en què els pescadors de tota al Costa Brava mengen, amb goluderia, les garotes: “En València vol que li arrepleguem una galleda de soïssos: saps? Soïssos rai!…Jo en sé una afrau que hi estan espessos com es cabeis as cap” (Ruyra transcriu el saborós parlar “salat” propi de tota la costa, de Cadaqués a Blanes, i encara avui viu a Cadaqués i, menys, a Tossa de Mar o Begur). No hi ha cap marisc més original que aquest, i cap amb més noms a les costes d’arreu dels Països Catalans: garotes a Cadaqués, oriços a Sant Feliu de Guíxols, engrotes al nord de la costa, orices a Palamós, garoines a Palafrugell, bogamarins a Tossa de Mar- però també a les Balears, i a Xàbia, al País Valencià- i a la fidelíssima Alguer,a Sardenya-, soïssos a Blanes, paparinells a Benidorm, cassoletes o olletes a Altea, eriçons a l’ Ametlla de mar, Tarragona, Vilanova i la Geltrú i Moraira (la Marina, País Valencià), i potser encara en trobaríem algun altres (el seu nom científic és Paracentrotus lividus).
Més peixos
Al mateix text s’ evoquen altres peixos: tonyina, judriola (nom blanenc, no recollit als repertoris de noms de peixos, que correspon a la juliola, juriola, senyoreta, donzella, julivía, jurivia, que tots aquests noms té la capriciosa i acolorida Coris julis), que els pescadors, la paremiologia i la cançó tradicional diu que s’ ha de fer a la brasa.
”Mireu”. Ja en Volivarda havia cobrat ràpidament l’ ormeig i l’ havia tret enflocat amb dues llargues jodrioles, que debategaven, mostrant per tots cantons, la coloraina de llur cos”. Però, a part de les gustoses “jodrioles virolades”, trobem “serrans clapejats d’ or i púrpura”, “estudiants revestits d’escata negra”, “tords, vaques serranes”;”Fins i tot agafàrem una escórpora, petit monstre de pessic verinós” és a dir, respectivament,un Serranus cabrilla; pel serrà o serranet; nom que els pescadors donen a un peix molt fugisser, que no es deixa agafar (Empordà)”, segons el DCVB, per l’ estudiant:i griva, petard, petarc, per al tord (Sympphodus Tinca), un peix que els mariners fregeixen. La vaca serrana és un curiós peix hermafrodita que té el mateix nom de Cadaqués a Sant Carles de la Ràpita, si bé ena alguns llocs es masculinitza- és vaca serrà-, mentre que a els Balears es queda en vaca.Es excel.lent a les sopes i suquets. Però encara més l’ escórpora, el rei dels peixos de roca, com ho corrobora Joaquim Ruyra per boca d’ un altre pescador, en Canari: “Per lleig i maleït que sigu (sic; parlar blanenc) aquest peix, jo mai voldria a sa sopa altra maledicció que sa seua.Ni es rap li fa sa pols”.
A Pinya de Rosa, és descrit el menú d’ un dinar a bord, constituït, de manera excepcional, per un guisat o “estofat” de pollastre. Es tracta d’ un àpat del tot excepcional- en aquells moment aquesta era una menja cara i escassa-, però lògic tenint en compte que és preparat per al patró i la seva filla. En aquest mateix text s’ esmenten unes “sardines a la marinesca” , és a dir un suquet. Aquesta denominació era pròpia dels pescadors: s’ utilitzava a Cadaqués, a l’ Escala i, pel que es veu, a Blanes, així com a Tossa. Salvador Dalí, per exemple, esmenta el “déntol a la marinesca” que –segons ell- cuinava magistralment la Lídia Noguer, la “Lídia de Cadaqués”, la Ben Plantada d’ Eugeni d’Ors. No s’acaben aquí les delícies presents en aquesta obra: s’ hi esmenta una “sopa de rap”- i una variant gironina del pollastre amb samfaina: “El sopar va ser deliciós. Una sopa de rap i un pollastre amb pebrots i tomàtecs” (Al Gironès i pla de l’Estany també existeix el “pollastre amb pebrot i tomata”).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!