Els italians tenen un gust especial per les coses amrgants- que nosaltres, sovint, associem al verí-. Així les herbes d’ amanida- com la ruca o rúcola vénen d’ Itàlia, els aperitius com el Cynar (a base de carxofa) , les galetes amaretti i, naturalment, el famós amaretto. Aquest no és el de Saronno, però us podeu animar a fer-lo a casa.
LICOR AMARG (AMARETTO)
Cal tenir en compte que alguns d’ aquests pinyols contenen substàncies tòxiques.
Ingredients
4 l d’aiguardent de 45º (sense anís)
200 g de pinyols d’albercoc
120 g d’ ametlles amargues
1 kg de sucre (o menys; depèn de l´amarg que
es vulgui el licor; hi ha que en prescindeix, però llavors és molt amargant)
Elaboració
Agafeu els pinyols d’ albercoc, trenqueu-los, reservant-ne uns quants de sencers. Escaldeu les ametlles que hi ha a dins, peleu-les i piqueu-les amb el morter.
Trenqueu les ametlles amargues, escaldeu.los i, peleu-les i piqueu-les.
Un cop pelades i trencades les ametlles i les ametlles dels pinyols d’ albercoc, es posen a macerar amb l’aiguardent juntament amb els pinyols sencers durant quinze dies en una garrafa. Remeneu-ho cada dos dies. Al cap d’ aquest temps afegiu-hi el sucre, tasteu-lo per tal que sigui amarg segons el vostre gust, remeneu-ho bé i filtreu-ho amb una estamenya o drap. Ompliu-ne de nou la garrafa i ho deixeu reposar un mínim de 15 dies més, remenant-la algun cop al dia. Al cap d’ aquest temps filtreu de nou el licor i l´embotelleu.
Notes
S’ hi pot afegir ½ canó de canyella, clavells, pell de taronja agra, etc.
Altres plantes que donen un gust amarg als licors són la ruda, la genciana, la carxofa, la centàurea o el donzell. Cal anar en compte amb la toxicitat d’ algunes d’ aquestes plantes.
Igualment es fa un licor amarg amb llavors de poma. Cal recordar també la pell de nou tendra, però tenyeix el licor de color fosc.
Es pot fer servir grappa o un aiguardent de 95º, que es rebaixa amb aigua mineral.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A propòsit dels licors. La meva àvia en feia un d’herbes excel·lent. El que passa és que vam badar i es va endur la fórmula a la tomba. Els pares mai se la van apuntar. Preguntant a ma mare ella recorda que hi posava poniol, marialluïsa, valeriana, un canó de canyella, potser menta fresca i sucre i alguna altra cosa més, ho deixava 30 dies a sol i serena. No sé si també hi afegia sucre. La veritat és que, tot i ser molt nano, en tastava i en recordo un gust molt bo, sobretot de poliol, era dolcenc però no embafador i d’un color un pic més fosc que el vi ranci. Un cop en vaig comprar una ampolla, de licor d’herbes, a una botiga del Montseny que me’l va recordar molt. No sé si amb aquests ingredients que he exposat es pot fer un bon licor. Estic decidit a provar de fer-ne a veure si me’n surto.