EL MENJAR QUE LLENCEM I ELS ALIMETNS QUE FALTEN
La crisi ha posat de nou sobre la taula aquells que tenen dificultats a alimentar-se, que ja no són solament els habitants dels països en vies de desenvolupament, sinó que aquest “tercer món” és aquí. Catalunya aplega la quantitat de pobres més grans de l´Estat Espanyol (encara que els que es fa els pobres són uns altres, com és ben sabut, com la “pobre” Andalusia i la “pobre Extremadura…llocs, on, més aviat, alguns lliguen els gossos amb llonganisses, a costa de l´espoli d’ Espanya contra Catalunya). Si no fos per entitats com el Banc dels Aliments, Càritas i altres iniciatives d’ àmbit general o local, molts dels nostres compatriotes ho tindrien molt magre.
Què n’ hem de fer del menjar que sobra?.Un restaurador (no seria millor dir-ne “restauranter”?) de Girona- en Pep Delgado, del restaurant El Pagès- des de fa temps- es a dir, abans que es posés de moda parlar de la crisi- oferia cada dia cinc menús gratuïts , sense presumir ni d’ ONG n de cap dèria religiosa. Ho justificava dient “Si sobra menjar què en fas. Llençar-lo?”. Però no dóna sobres, sinó el menú del dia que la resta de clients que poden paguen.La iniciativa és excel.lent- i tan de bo es multipliqui-, ja que no sempre els serveis públics que donen menjar tenen bona imatge- ja que hi ha gent que no pot menjar però no és un indigent sovint automarginat, ni un alcohòlic o drogaaddicte o, simplement, la “sopa” que s’ hi ofereix no té , potser, uns requisits mínims per ser digna.
En aquest país, per absurdes raons burocràtiques, no es pot agilitzar que els menjar que sobra als restaurants, o els aliments que els super llencen per tones cada dia, pugui arribar a qui ho necessita, cosa que en altres països europeus- com Alemanya- està perfectament resolta.
Crec que un dels espectacles més denigrants- èticament i estètica- de la civilització occidental (i d’ altres, val a dir-ho) és el fet de deixa menjar i llençar-lo. Aquí, després de temps de guerra i privacions, hem creat i criat unes generacions de llamencs i desmenjats o que, simplement, mengen pels ulls. Només s’ ha d’ anar a qualsevol casa de menjar o restaurant d’ èlit, a qualsevol bar de tapes o restaurant de fast food per veure com es llencen a la galleda de les escombraries tones de menjar, pa i plats preparats. En aquesta societat de massa farts només mengem pels ulls, pel caprici, per uns suposada “dieta” més fictícia que real. Al Pla de l´Estany, en un restaurant popular en el qual un es pot servir l´amanida que vols (Can Selvatà) hi van haver de posar un rètol que deia que tothom agafi la que vulgui, però que no en deixi al plat. Un savi, i pel que es veu necessari, consell. Al final, fins i tot, varen haver de retirar aquest lliure servei.
Jo, que estic educat en l´austeritat rural de la postguerra- i en aquest cas concret ho agraeixo-, em fa mal al cor quan veig que es llença menjar per pur caprici de nen malcriat. Des d’ aquells que no tenen mesura a agafar el que els pot agradar o es poden acabar, fins als tanoques que deixen menjar al plat perquè creuen que és més “elegant”, com com expliquen alguns/es dels mestretites de les escoles de protocol i bones maneres. O encara els més tanoques que mostren suposats escrúpols relacionats amb la dieta per aprimar-se (no parlo de dietes mèdiques, naturalment).
En altres èpoques, aquesta dèria destructores de viandes que un cop llençades “no aprofiten pa res”, no existia. En la nostra Edat Mitjana, per exemple, les cases dels ciutadans (burgesos) tenien oberta sempre una porta de la cuina a qui volia anar a recollir el que sobrava del menjar i els més “solidaris”, potser, també n’ oferien de fet expressament. Al Palau de Versalles feien una cosa semblant…però el que feien els cuiners i servidors era vendre les ingents quantitats (i qualitats) de plats sobrants. D’ aquí en devia néixer el negoci de les viandes per emportar!.
Per si no fos poc, hi ha gent, joves i grans, pobres i rics, que practiquen, en privat i en públic, aquest vici tan lleig com poc ètic- cometent , no solament un falta ètica, sinó també de cultura gastronòmica: un plat preparat sempre mereix respecte.
Llençar el menjar no és ni ètic ni bonic. Pensem-ho, abans de demanar alguna cosa al restaurants i no mengem excessivament pels ulls.
Si no és per ètica, que sigui per estètica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!