BONA VIDA

Jaume Fàbrega

2 de maig de 2012
0 comentaris

L´EROTISME DEL MENJAR

Vicent Andrés Estellé, l´orgasme del pimentó torrat

ANDRÉS ESTELLÉS, L’ ÈXTASI DEL PIMENTÓ TORRAT

Força poetes han tractat el tema del menjar- de Narcís Comadira a Josep Piera, passant per Josep Sebastià Pon, a la Catalunya Nord- però, a parer meu, ningú no l’ ha tractat com ho ha fet un poeta de la “més amorosa i lasciva ciutat que hi ha al món”, com deien de València els italians del s. XV.

Vicent Andrés Estellés inclou els menjars d’ una forma íntima en la seva poesia, no solament en forma d’ imatges o metàfores, sinó que glossa- a vegades amb una inusitada potència i erotisme, parlant en primera persona- certs menjars, especialment al Llibre de meravelles (1971), on hi alenen “les brafades de sexe i rots de llimonada”.

El menjar, en el poeta valencià, esdevé un colpidor material poètic, lluny de quasevol subterfugi “noucentista” i  amb la potència brutal de la protesta o el més descarant erotisme: “El plat de criadilles bullides, un arròs/amb dos fulles de ceba, tants d’ homes presoners./L’han condemnat a mort. Té tres penes de mort”.

Els saborosos plats valencians apareixen al Mural del País Valencià : “El pimentó amb tonyina dins/la cassola de fang, eixíem/molt matiners de Burjassot”: a més, s’ hi afegeix el record nostàlgic de la infància perduda, o els aliments com a senyal de pas del temps biogràfic tema en què també hi excel.lia Josep Pla.

Insisteix en aquest suculent “mullador”- per sucar-hi pa- a “Recomane tenebres”: “que prenien la fresca o bé sopaven/un entrepà de pimentó amb tonyina”.

El simple pebrot escalivat li provoca un abrandat i sensual cant a les “Horacianes” (Les pedres de l’ àmfora):”res no m’ agrada tant/com enramar-me d’ oli cru/el pimentó torrat, tallat en tires/cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra./M’agrada el pimentó torrat,/més no massa torrat, que el desgracia,/sinó amb aquella carn mollar que té/ en llevar-li la crosta socarrada/…/després, en un pessic/del dit gros  i el dit índex, amb un tros de pa,/agafe un tros de pimentó, l’ enlaire àvidament,/eucarísticament/me’l mire ne l’ aire/de vegades arribe a l’ èxtasi, a l’ orgasme”. Veritablement, un fragment d’ antologia.

També,en aquest llibre, i en un divertit poema en forma de diàleg, ens parla de la maionesa-, que, en contra  de “testimonis cultíssims de gourmets”, el poeta creu que tan  sols és  “un allioli que va eixir maricó”,i, en general,   de tot un món alhora ancestral i ritual, qüotidià i solemne, de sabors.

Vicent Andrés estellés és un dels nostre grans poetes, malauradament poc conegut al Principat, i pel que fa a l´alegria i el drama de viure, el sexe i el menjar, veritablement únic. Potser, per cantar-lo, només el gran Ovidi Montllor el podia entendre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!