EL SOMRIURE MURRI DE LA GIOCONDA
Leonardo da Vinci va fer de cambrer, de restaurador públic i cuiner i durant 30 anys; fou Gran Mestre dels convits i festes a la corts dels Sforza, a Milà (?; espereu la resposta més avall).
Un dels llibres de gastronomia de més èxit, i del qual se’ n fan contínues edicions, és el de les “Notes de cuina de Leonardo da Vinci” ,del qual crec que no n’ hi ha una edició catalana, seria una bona idea fer-la, comentada; oi tant i més que ara es reivindica els contactes de Leonardo amb la cultura catalana, a través de la cort de Nàpols. Leonardo utilitzava com a colors propis els de Catalunya (tres o 4 pals vermells sobre fons groc), també adoptats per la Cort Nàpols i encara avui oficials a la ciutat. Atès al fet que Nàpols al segle va ser la capital de la gastronomia d’ Europa- sota empremta catalana, el cuiner de la cort, Mestre Robert (dit “Ruperto de Nola” pels espanyols, ja que així no passa per català) va escriure el seu importantíssim “Llibre del coc” en català- capitalitat continuada al s. XVI- compartida amb Roma mercès als Borja.-
Aquesta cort, en efecte, era la més refinada del Quattrocento pel que fa a les arts del menjar, i n’ era, com dèiem, el cuiner reial el català Mestre Robert, el Ferran Adrià del segle XV. Si Leonardo s’ hagués interessat per la cuina, doncs, aquí hi hauria fet un magnífic aprenentatge, al costat d’un geni a la seva altura.
El somriure de la Gioconda, en aquest cas, seria més murri!
Aquestes “Notes de cuina” de Leonardo da Vinci és el llibre comodí emprar per gastrònoms i periodistes que volen quedar bé -i una mica cultes- sempre que parlen d’ algun aspecte històric de la gastronomia. Fins i tot, em va costar convèncer als guionistes o productors (en aquest cas productora) del programa de TV3 “El Favorit”, d’ en Toni Soler i presentat per l´Oriol Junqueras de que no s’ hi inspiressin, cosa que finalment- i de forma barroera- varen fer!. Vaig dimitir, i no vaig cobrar res per l´assessorament.La plaga dels productors i productores saberuts no té aturador. Per exemple, hi presentaven coses tan ridícules com l invent del “tovallló” (cosa completament falsa) i l´ús de conill lligats a les potes de les taules o cadires per fer aquest comès!
A causa de al genial personalitat del seu autor, les coses del llibre són citades reverencialment: així, doncs, sabem que l´artista del Quattrocento va inventar el tovalló, ja que abans els comensals s’ eixugaven les mans o els morros amb conill viu lligat a les potes de la cadira. A la vegada ens assabentem de receptes extremes d’ alta gastronomia, com el liró farcit, els “tritons” fregits o el púding de mosquit blanc, i fins algunes d’ origen català, com el menjar blanc.
Quan vaig llegir per primera vegada aquestes Notes, no obstant, en veure que Leonardo qualificava aquest plat d’ “espanyol”, se’ n va encendre l´alarma: al seu temps, Espanya, com a regne, encara no estava inventada, i en altres documents coetanis (com el receptari de l’ italià Martino de Como) el menjar blanc sempre és anomenat “alla catalana”.
Passant per sobre del prestigi de l’ anotador de l´edició espanyola- Jose Carlos Capel, el crític gastronòmic de “El Pais” i un desconeixedor de les coses catalanes, inlcoent la hisòria d ela cuina, la primera d’ Europa, com tot els crítics espanyols- vaig descobrir que l’ esmentat llibre- suposadament basat en un hipotètic “Codex Romanoff”- és apòcrif.
En realitat és una obra escrita en clau humorística per Jonathan Routh i la seva dona Shelagh. Jonathan Reginald Surdeval Routh (1927) era fill d’ un coronel de l´Exèrcit Britànic, va estudiar història a Cambridge i es va dedicar amb èxit a l´humor, a la pintura i la televisió.
El llibre- una mena de “El Jueves” de la gastronomia- que inclou extravagants artefactes de cuina ben dibuixats en un pastitx leonardesc pel propi l´autor, com he dit, és agafat seriosament, com si fos escrit relament per Leonardo da Vinci: així en un programa d’ història (no d’ humor) de TV3 anomenat “El Favorit” (de Toni Soler; glosava personatges històrics catalans), com he dit,no vaig poder dissuadir-los de la seva falsedat i el varen utilitzar seriosament com a informació de com es menjava a l´Edat Mitjana i el Renaixement. Fins i tot en article divulgatius de conegudes revistes d’ història i altre publicacions s’ ha pres aquest llibre seriosament. És de bon to citar-lo en qualsevol reunió social, per demostrar el llegits i “escrits” que som en qüestions d’ història de la cuina- ús dels coberts, invent del tovalló, plats sofisticats, tècniques molt especials, ingredients “exòtics”…-
Altrament, tant aquests ingredient com d’ altres del llibre, que per a nosaltres són coses normals de menjar, per als anglosaxons són tan fastigoses com la serp o la rata- que també hi apareixen-. Així, Leonardo da Vinci va ser un geni- però no dels fogons, com Ferran Adrià, sinó del dibuix, de la pintura , dels invents i artefactes i del disseny….Potser per això la Gioconda somriu de forma tan múrria…
Per saber-ne més:
Jaume Fàbrega, “Cuina i comensalitat, de l´Edat Mitjana a Ferran Adrià” (Pagès Editor; volum breu però molt dens, guanyador d’ un Premi d’ assaig, amb molta informació història en diàleg amb els tems modern)