A la Corpo- que fa uns mèrits extraordinaris per acabar de liquidar el català- s’ afarten de dir Rafa, Salva, Paco, Montse i totes les versions espanyoles dels diminutius dels noms propis catalans.
“RAFA” O LA INVASIÓ ONOMÀSTICA
Una de les mostres més aberrants i fins doloroses de l´opressió castellana és la prohibició dels noms personals o antropònIms, practicat per totes les monarquies, dictadures i fins per la democràcia contra els habitants de Catalunya, València i les Balears.A part de la humiliació i els entrebancs enr haver-los de catalanitzar- els que ho hem fet-, els arxius profunds de l´Estat no s’ ho creuen:encara rebo comunicats oficials amb el nom de “Jaime”. Espanya no canvia, només les formes, i ens fa veure que és impossible ser catalans i espanyols alhora. Al País Valencià, per exemple, la permanència dels noms de persona forasters és gairebé total i general. I a tots els territoris, l´últim embat és la progressiva desaparició dels noms familiars i diminutius; els mitjans de masses espanyols- absolutament dominants- ens imposen els “Edu”, “Paco”, “Manolo”,”Paqui”, , “Pepi”,etc. Fins i tot noms autòctons són espanyolitzats, com el terrible “Montse”!.
Qui se’ n recorda que la forma autòctona de crear noms familiars i diminutius, en català, és diferent de l’ espanyol?. Ja no queden “Serrats”. El “Paco” s’ ha menjat el Xico, Xisco , Quico, Cesc i altres. “Pepe o “Pepón”- ha deglutit el Pep o Pepet, el ”Salva” s’ ha menjat el bonic Vador, “Asun” s’ ha cruspit Ció, i així fins a esgotar quasi tot el repertori. La gent, en general, ja no sap construir els noms de fonts amb diminutius o escurçaments en la llengua pròpia. Només, a Catalunya, resisteixen els Manel i Rafel (si bé “condemnats” per alguns savis pollastres gramàtics). A Mallorca, en canvi, són ben vius els Biel (Gabriel), Tomeu (Bartomeu) o el mateix Rafel- el nom que li diuen a Manacor a n’ en “Rafa” Nadal!. I al País Valencià, només resisteixen els diminutius, construïts d’ una forma particular: Ximo- o Gimo-, de Joaquim;Cento- o Sento- de Vicent-, Voro,Vadoro- de Salvador-, Neto- de Benet-, Quelo- de Miquel-, Tono- d’ Antoni-, Felo- de Rafel-, i alguna escadussera Empariues (Empar). Pel que fa a la Catalunya Nord, el desastre és total; Bep i Bepa (Josep) ja són pura arqueologia, i, fins i tot, un simple “Martí” (amb accent) és prohibit d’ inscriure’ls al registres, per major glòria d’ una República etnicida.
No sentirem més Vador (Salvador), Laia (Eulàlia), Txell (Meritxell), Toni, Tonet (Antoni), Mia (Maria), Berta (Roberta)?. Ja hem de considerar obsolets i arcaics diminutius com Vicenteta, Carmeta, Josepet, Estevet, Joanic, Queló, Quelic, Lluïsot?.Qui sap que Josep pot ser Pep, Pepet, Jep, Jepet, Jepot, o Pere es converteix Peret, Perot, Peric,Perico, o Jaume es muda en Jaumet, Met, Jaumó (a mi, per cert, em diuen així).
L´enhorabona, finalment, a aquells- Pep, Laia, Txell, Manel, Rafel, Ximo, Tomeu,Xico Anoro, Xicu Cabanyes, Quim Monzó, Biel Mesquida que continuen aquests noms propis transformats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A Premià de Mar encara són vius (com a nom de casa) ca l’Estevet, can Sidro, can Joanic … i jo mateix tenia avis que tothom coneixia com a Pepet, Pepeta, Laieta …
Abans, de les “Montse” (quina espanyolada!) en deien “Rat”, o “Tona” (de Montserratona). I de Maria Dolors, “Madó”.
En fi, com bé dius la púrria espanyolitzadora se les empesca totes, i a aquest pas tots serem “Pacos”, “Lolas” i “Marujas”. Quin càstig, senyor!!