Si, ocm diuen a València", "dels pecats dle piu el senyor se’ n riu", dels pecats de la gola, què en pensa déu?.
LA GOLASegons l’ antropòleg Faustino Cordón, “cuinar ve fer l’ home”. És a dir, que el procés d’ hominització dels nostres avantpassats prehistòrics, fa milions d’ anys, no hauria començat amb el llenguatge sinó amb la cuina. La gola o, dit d’ una alta forma, els plaers de la boca, estaven servits. Perry Schmidt-Leukel ho diu clar: “ l‘inici de la civilització humana es relaciona amb la preparació des aliments” (Las religiones y la comida, 2002). Eudald Carbonell, el geni d’ Atapuerca, ens dóna , a més, altres raons científiques per al domini del foc i, el consegüent pas de la simple subsistència a alguna cosa més: allò que en diem plaer. Un plaer multiplicat a través de festes, mostres, fires i àpats a l’ entorn de qualsevol producte o esdeveniment, que trobem arreu dels Països Catalans. Celebrar la gola , d’ una banda, ha deixat de ser pecat, però, al seu torn, metges, ecòlegs i dietistes també assenyalen els pecats de l’ actual model alimentari occidental, basat en la superabundància.DÉU A LA CUINALa gola està servida i així, quasi ja des dels temps més reculats, veiem com les religions –del judaisme a l’ hinduisme- comencen a ficar-se amb les coses de menjar, tot establint pautes, prohibicions , tabús, ritus. En definitiva, ficant-se amb les coses de menjar, ja que aquells severs déus no podien permetre que el personal s’ esplaiés a gust a través del paladar, malmetent la seva salut. I no ens penséssim que això ha acabat: aquí tenim els nostres conciutadans islàmics, que no poden menjar l’ exquisit pernil ibèric o una deliciosa botifarra de ceba ni degustar els preciosos vins que la terra ens ofereix. L’ Església Catòlica, al seu torn, és formalment severa, i en el seu catecisme defineix la gola com un dels set pecats capitals. Per a la majoria del personal, però, és de capital importància passar-s’ho bé a taula, per la qual cosa aquestes prevencions ascètiques solen quedar en paper mullat. PLAERS DEL VENTRE I DEL BAIX VENTREAmb tot, sempre han tingut bec les oques, i en tenen arreu. Entre islàmics i jueus, entre catòlics i protestants, els plaers de la gola sempre s’ han fet sentir. Res de nou sota el sol.La postura oficial del cristianisme, segons les pròpies paraules de Crist, és que tots els aliments estan permesos (enfront dels grans tabús alimentaris de jueus i àrabs): allò que els fa impurs i pecaminosos, si de cas, és el seu consum desordenat, el fet que el plaer s’ imposi a allò espiritual. Maria Aurèlia Capmany s’ exaltava, amb raó, dient que el plaer és també espiritual. Penitència enfront de sensualitat, ascetisme enfront de gust. Però ni els representants d el’ església, en general, s’ ho han cregut.En ple segle XIV, Francesc Eiximenis, cultíssim franciscà, professor a Cambridge i a Bolonya, bisbe d’ Elna , conseller de la ciutat de València i, per damunt de tot autor del text (de títol afegit) Com usar bé de beure e menjar, ja ho deixa ben clar. En aquest esplèndid manual de bones maneres, hi crea el personatge del “golafre eclesiàstic”, un gurmet addicte als plaers del ventre…I també del baix ventre. En efecte: aquest personatge- podem suposar que un canonge de la catedral de Girona- ciutat d’ on era originari Eiximenis- o bé de la de València, on exercia la seva autoritat moral- adreça una carta al seu metge a fi que li proposi un model de “regiment de la vida” (dieta o règim), ja que està preocupat per la línia i per les conseqüències col.laterals. Es adir, com diu explícitament, perquè , voldria ser “delgat”, ja que “cant vaig per la ciutat e.m veeen les dones, que no m’ escarnesquen veent lo ventre que tinc gros”…I encara pitjor, perquè també ens diu que va als banys, i és més evident la dificultat d’aconseguir “fembres”, que tan cobeja. Uns banys que encara existeixen a Girona (els anomenats “Banys Àrabs”), on Carles Mira va situar el hammam de “Daniya”..El GOLAFRE ECLESIÀSTICDeixem parlar el capellà gurmet de Francesc Eiximenis:“Senyor, quan em llevo, meno una fogassa calenta amb una tassa de vi cuit o grec. El dinar: meno tostemps pa de floret i vario les carns segons el temps: car es estiu menjo pollastres tendres de diverses maneres, això és, a l’ ast amb aiuga-ros, o a l’ olla amb salsa d’ agraç, o empanat, cabrits i vedella de llet, moltons primals i perdiganyes. En hivern: gallines grosses, polles prenys, capons gords, moltons de past, perdius, colomins i guatlles. En l’ autumne: tords grassos, tudons, fotges, i carn de caça, això és, cervos, cabirols, cabró munter, llebres i conills. En la primavera: paons, faisans, grues i oques i ànecs. No usos totes les salses, sinó les espesses i bullides, o salsa de paó o lluixell, i mig rostit mesclat amb girofle i amb gingebre verd. A la fi de taula : flaons i formatjades, o formatge fregit amb mantega o fos al foc i cobert de sucre al damunt i posat en pa torrat. Si menjo peix, tostemps és amb dents i de tall, fregit o a la cassola, o a a les graelles o empanat. Si menjo res de cullera, tinc ginestada, avellanat o pinyonada, celiendrat o arròs amb sucre i amb llet d’ametlles. Després, amb fruita seca a la fi, demano dragea per reprendre els fums i confortar l’ estómac”. També neules “cuites amb sucre i que sien polpudes e espessetes”(he modernitzat molt lleugerament el text). Valencians i balears estaran contents. Ja hi apareixen els exquisits flaons de Morella i les delicioses formatjades illenques, a més d’altres delicades llepolies. TAMBÉ EL BEUREDavant d’aquests opípars àpats, que ressucitarien un mort, els vins no es queden enrere: el golafre eclesiàstic ens en proposa un repertori que no desdiria de la més refinada taula actual: vins grecs, moscatells, malvasies, corsos, garnatxes, de Calàbria, de Beaune (Borgonya), picapoll de Mallorca, de Sant Honorat, de Candia, clarets d’ Avinyó,de Madrid e Castella (un Vega Siclia, vaja!), de Gascunya (Bordeus), monastrell d’ Empordà (o de Jumella, tant se val). A més, sobretot a l’ estiu, de refrescos, xarops, lletovaris, piments i vins aromatitzats i de licor, batuts d’ous amb espècies i tota mena de dragees “fer per-me bon alè”.Enfrontat a aquest panorama dantesc, el seu metge respon al capellà: “Quan dieu que useu tals i tals viandes i beveu aitals vins, us dic que les coses aqueixes totes us són mortals, però, de mon consell, torneu aquells amb què fòreu nodrit, això és, a pa d’ordi i a menjar cebes i alls, i a vegades un poc de cansalada, i que begueu aigua, així com llavors fèieu, o vinagre ben amerat”.En la resposta del metge hi veiem, naturalment, un ingredient de classe que podem associar amb la gola. En el passat arreu- i encara avui en els països del tercer món-, els pobres s’ ha de conformar amb pa d’ ordi. Els plaers de la gola, com a excepció, o bé es reserven als rics o bé al poble en circumstàncies especials i rituals- una matança, una festa, un pillatge de guerra…-.En aquestes circumstàncies, per exemple, l’ excés i la carn esdevé paradigma de riquesa- “el valor alimentari per excel.lència”, com diu Massimo Montanari (El hambre y la abundancia, 1993).MENGEU, MENGEU, QUE EL MÓN S’ ACABANotem, com hem vist, que per sobre del discurs oficial de totes les religions, contraris tant als excessos “de la carn” com als del paladar, els seus representants s’ han distingit per la seva afecció a ambdós plaers, complementaris o no. Ja ho deia el déu de la psiquiatria, Freud: ingestió i penetració van junts. Que poden ser complementaris ens ho mostra el mateix Eiximenis, però si són excloents, llavors els plaers de la gola, substituint els del sexe, es magnifiquen. Els clergues, és clar, en diuen bé. Amb tot, el mateix Eiximenis ho deixa clar:”Qui la gola ama, per força ha d´ésser luxuriós, car la gola e cors (cos) ronyós companyia han e amistat antiga”. Amb tot, malgrat aquesta antiga amistat, en el catolicisme- i també en el judaisme- hi ha una llarguíssima tradició de sacerdots o rabins afectes a donar gust al ventre. ”Me he hartado como un cura”, diuen els basco-navarresos per demostrar una àpat opípar, i les “llegendes” monacals o canonicals sobre aquest afer omplirien tota una enciclopèdia. Els preciosos àpats practicats en certs convents són proverbials- “a perdiu per cap, i peti qui peti”-, i en la literatura catalana és un fet recurrent la imatge del capellà golós, si més no de pastes i xocolata. Alguns, benevolents, ja des d’ antic s’ ho agafaven molt bé: com el frare autor del text del Beat de Liébana, a les angoixes de l’any mil, que advoca que , si ha de venir la Parusia o Apocalipsi, és millor que ens agafi farts. “Mengeu, mengeu, que el món s’ acaba”, li podríem fer dir, refent la dita popular referida al plaers del piu i la figa. Com, en un altre ordre de coses, als protagonistes de “La Grande Bouffe” (que havíem anat a veure a Perpinyà, com una cosa prohibida) on qui representa la cultura- la mestra- és la que precipita els esdeveniments més tràgics.El protestantisme , en aquests afers, sembla més purità. I, per postres, s’ ho creu. Una pel.lícula com “El festí de Babette”, en la qual una cuinera francesa, a través d’ un àpat, venç els prejudicis d’ una comunitat escandinava és més aviat poc credible a la Mediterrània. Calvinistes i altres herbes, semblen molt més proclius als plaers eteris, com la música. La música clàssica,l’ especulació i fins i tot el rock, floreixen en terres de Reforma. A la Mediterrània, diu el tòpic, mengem i parlem, que tot va junt. Al Renaixement, per exemple, mentre els holandesos eren addictes a la rígida moral protestant, els seus germans de llengua els flamencs , catòlics, exploraven totes les vies dels plaers de la gola: bodegons, música (El Renaixement flamenc compta amb un gènere específic de cançons i músiques on s’ exalta els goliardescos plaers del menjar i el beure: escolteu, per exemple, les gojoses composicions de Tylman Susato (“Pregària per després de l’ àpat”). Només pot ser protestant un filòsof com Schopenchauer- autèntica esgarria-cries dels plaers-, dels quals diu que sempre són negatius, perquè mai es satisfan. Que ho pregunti a un valencià, després d’una sensual i satisfactòria Paella a l’ horta.I si això es troba en la música, què diríem de la pintura?. La natura morta com a expressió de la gola, existeix des de l’ art grecoromà, passant pels sensuals bodegons del Barroc, tot un referent dels plaers gastronòmics. Encara avui, aquest gènere és plenament vigent, ni que sigui a través se les versions postmodernes de Barceló. Altres arts s’ han apuntat als gustos del paladar, com el teatre, on abunden les obres basades en banquets, cuinats davant el públic i altres goludes evocacions.Com dèiem abans, sempre hi ha hagut “il.uminats” que han vist amb mals ulls els plaers de al gola: de la majoria de religioses(ascetes i místics, diverses menes de cristians, budistes i certs vegetarians, addictes als règims contemporanis, que connoten valors religiosos més que realment científics), certs metges i dietistes -aquesta nova forma de sacerdots espanta-plaers-. Fins i tot hi ha filòsofs que s’han entretingut en aquests galindaines, de Schopenhauer a Kierkegaard o Wittgenstein.TOT VE DE LA POMANo fan més que seguir una certa tradició cristiana que arranca de Cassià (s. IV-V), tan obsessionat pels temes del menjar que sosté que el pecat capital més greu és la gola, i que va ser aquest el comès per Adam i Eva. Qui havia de dir que una simple “poma” donés tan de joc!. Ja ho deia Sant Pau dels gormands, “el seu déu és el ventre”. Continua del seu paper Sant Tomàs d’ Aquino, que a més de ser misògin, és un fòbic alimentari: també sosté que el pecat de gola és el més important i el pitjor de tots. L’ explicació rau, en els textos eclesiàstics, en el fet que de la gola també en surt la paraula, i dels excessos del menjar i el beure en vénen les paraules vanes, les blasfèmies i les heretgies. De fet, aquest corrent de pensament s’ entronca amb el món clàssic: Aristòtil i Horaci, entre altres, ja parlen d’aquest pecat. Àdhuc alguns dietistes i gurus actuals: com dèiem, sempre han tingut bec les oques.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!