El Fòrum Gastronòmic de Girona em va encarregar redactar i llegi el tex d’ homenatge a Santi Santamaria. Va ser un acte conduït per Xaiver Grasset, a la Sala Simfònica de l´Auditori ben plena.
SANTI
SANTAMARIA
Sèneca
va escriure: “la vida és curta, però si jutgem la vida dels qui han sabut
treballar bé, és llarga”. La vida d’ en Santi Santamaria, l’ amic, el mestre,
el patriota, l’ escriptor i, per damunt de tot, el cuiner, ha estat dolorosament
curta. Però és i serà fabulosament llarga, aquella que reservem als grans homes
que a través de la seva aportació i la seva herència han transformat la
història i ens han fet mes feliços.
Una
herència de bonhomia, d`amistat, d’ implicació cívica i patriòtica, de
passió…Si, la tan necessària passió per fer alguna cosa de profit, i que
beneficiï la comunitat; aquesta passió que és, així mateix, una flama imprescindible per a ésser imparcial
per mor de ser parcial i comunicar les nostres inquietuds, els nostres
pensaments, les nostres discrepàncies…
Potser
a vegades amb més rauxa que seny, però tant se val. Com tota flama, alguns cops
ens crema a nosaltres mateixos i els qui tenim més a prop. Però quan darrera la
passió hi una creença ferma i fonamentada, malgrat els episodis de turbulències
que hagi pogut produir, arriba el moment en què tot s’ amaina, i que pot fer el
miracle d’ aplegar-nos a tots, els que sempre hem cregut en l´amic i el cuiner
i els que en discrepaven.
Les
paraules que han dit o escrit Ferran Adrià, Joan Roca, Carme Ruscalleda, Fermí
Puig, Sergi Arola,Juan Mari Arzak, Berasategui, Subijana i molts d’ altres els
honoren a tots ells, perquè han estat justes , i alhora , de plany , de
reconeixement, de reconciliació.
Sens
dubte, els cuiners han demostrat mes noblesa que algunes de les autoritats i polítics del nostre país, que
varen ser tan mesquins o mal informats de no atorgar a Santi Santamaria el
reconeixement que, inqüestionablement, es mereixia.
I,
segurament, se’l mereixia tant des d’ un
punt de vista patriòtic i de sensibilitat nacional, que abastava Catalunya i
els països de parla catalana, de pulsió cívica i solidària , però també, per l’aportació
fabulosa a la projecció internacional de la nostra cuina i el país que la sustenta.
Si, es
mereixia aquest reconeixement, si més no com la resta de cuiners i cuineres que
de forma ben justa i merescuda l’ han obtingut. Aquest és un dels signes més menyspreables del
nostre dissortat país, a vegades brut i
malagraït, que com deia Salvador Espriu,
que volia fugir-ne nord enllà, ja que a
vegades escatima el just reconeixement a
alguns dels seus millors homes , com ja va passar amb Joan Corominas i tants d’
altres, morts i vius.
Santi
Santamaria, en certa manera, també en va fugir, amb la seva aventura asiàtica;
però no pas per cap deserció sinó, ans al contrari, per difondre arreu l’
existència de la cuina d’ un petit – i també gran- país d’ Europa: i ell tenia
ben clar, i així ho pregonava arreu, quin era el seu país. El mateix país de Manuel Vázquez Montalbán, que per
aquells estranys atzars de la vida, també va morir, en les mateixes tràgiques
circumstancies, en una país asiàtic.
Segur
que els dos, en el paradís de cap déu en concret i on sens dubte estan, faran petar la xerrada
al voltant d’ una taula, amb un pa amb tomàquet i un vi de la terra I els dos
estaran d’ acord que els uneix un model de cuina basada en el territori, la
seva història mil.lenària- la primera d’ Europa en la literatura gastronòmica-,
la seva tradició d’ àvies i mares, de
pagesos i pescadors, i la seva cultura i llengua, els seus productes, respectuosa amb la
biodiversitat i les especificitats culturals.
Una
cuina que, com deia Josep Pla, és com el paisatge d’ un país posat a la
cassola. Una cuina que, a través de les seves arrels, com ens diu Savador
Cardús parlant del país, ens empeny no pas a la nostàlgia del passat, sinó justament vers al futur, la modernitat i l´evolució.
Clar i
català. Els qui han volgut enfrontar dos models de cuina, un d’ ells
sensiblement representat per Sant
Santamaria i l´altre per un geni inqüestionable i universal, s’ equivoquen del
tot.
Els
tres models de cuina- que no dos-, la tradicional, d’ una banda, la del
producte de l´altra i i la
tecnoemocional, es complementen, es nodreixen una de l’ altra amb les seves
respectives aportacions , sumen i
conflueixen en un sol model: una cuina de qualitat, que apel.la a les nostre
emocions, als nostres sentits i fins als nostres sentiments, siguin en clau més
tradicional o en clau més avantguardista.
Com
deia el poeta J. V. Foix, ens exalta el nou i ens enamora el vell: sigui en
poesia, en art i en cuina que, que sigui
o no art, és , sens dubte, un important patrimoni cultural i un gaudi.
Aquest
homenatge a Santi Santamaria ho demostra: crec que no hi falta ningú. Tots
nosaltres convocats per una frase que li agradava dir a n´en Santi: per ser bon
xef cal ser persona. I ell ho era, a fe, com ho demostra com tenia cura del seu
entorn familiar, amb l´estimada Ângels, que tindrà el consol de la nostra
companyia i del nostre record permanent,
la valenta filla que ha de mantenir viva la flama, la resta de la
família, en Xavier Pellicer i tot l´equip. Un equip familiar i professional
excepcional, veritablement de set estrelles.
I acabo
amb unes paraules del poeta i amic de Santi Santamaria Miquel Martí i Pol, que, profèticament, semblen
adreçades a l´homenot que ens ha deixat:
“No em malvendré el silenci ni l´espai
Feixuc de mi mateix i dels projectes/ desmesurats que em
poblen i m´exalten
Fonda i clara la veu que em repeteix: proclama vida”
Si,
amic Santi: tindràs vida per sempre, en la nostra memòria, en les dosis de
felicitat, emoció i saviesa que ens has donat,
en els nostres cors.
Gràcies
a tots vosaltres, gràcies amics, gràcies a tothom.
Jaume
Fàbrega
(Professor d’ Enogastronomia de l´Escola de Turisme i
Direcció Hotelera de la UAB)
Porqueres, 19 de febrer del 2011
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!