Les meves curioses experiències amb els fideus…
FIDEUS I VIATGES
Amb tanta invasió de la fideuà (que a més és falsa, ja que ens donen rossejat de fideus en comptes de l’ autèntica fideuada de Gandia) i tants espaguetis infantilitzants, molta gent ja no coneix la pasta autòctona catalana i mallorquina, els fideus a la cassola o a la greixonera: amb costelló com a Girona (costella de porc; si és confitat, ja és un plat excepcional), amb menuts, conill, rajada, anguila, verdures, fesolets, botifarra, peix, marisc, de mar i muntanya, negres… Un plat alhora deliciós i literari, del qual en parlen des de Josep Pla- que fins i tot dóna notes sobre la recepta, recomanant poc tomàquet- a Martí i Pol, que hi va dedicar un poema. Acabo de venir de Nàpols i estic fins al capdamunt de les orelles de salsa de tomàquet- tot i que hi és molt bona, feta amb tomàquets cirerols (cherry) frescos de muntanya o pomodoroncini-: la posen a pertot, fins i tot als canelons (ecs) o al pop guisat, que a tota la Mediterrània es fa amb ceba!. Us asseguro que mai no havia tingut tanta necessitat de menjar uns canelons com a casa o uns simples fideus a la cassola, un plat que faig sovint. Tot i que la cuina napolitana pot ser excel.lent i és la que, probablement, ha aportat més coses a l´alimentació popular del món (pizza i espaguetis, bàsicament).
UNS FIDEUS COMUNISTES A L´HAVANA
Per fer fideus a la cassola o a la catalana, però, necessitem fideus, i això, en algun lloc del món, no sempre és possible. Jo particularment en tinc dues experiències. Una d’ elles és cubana: estava allotjat a casa d’ uns parents a l´Havana i un dia vaig decidir cuinar aquest plat, alhora barat, fàcil i bo. Va ser tota una odissea, i ens va costar, a tots plegats, perdre un dia sencer i una mica més. D’ entrada no vàrem trobar fideus; vaig decidir substituir-los per uns espaguetis de procedència argentina, que després vaig trossejar. Tampoc no hi havia tomàquet fresc- però sí que n’ hi havia als hotels dels turistes-, i fins i tot trobar una ceba escaient va ser difícil, i va caldre, com diuen els cubans, “resolver” (buscar-se la vida per cercar aliments, negats pel règim). En un luxós supermercat- on, naturalment, calia pagar amb dòlars hi vàrem trobar un pollastre envasat i congelat (que no era de procedència cubana; crec que era canadenc). Això com a mal menor: ens va ser impossible trobar costella de porc (un igredient molt corrent de la cuina cubana i de la nordamericana) ja que es veu que aquells mes aquest producte “no tocava”: miracles de la panificació econòmica d’ un règim defensat per la Imma Mayol i els seus “happpy-flowers”, l´esquerra-caviar i divina en general i les Rosa Regàs i tutti quanti. Tampoc vaig calcular que als barris populars (i no a El Vedado, per exemple, on hi viu la Nomenklatura comunista i els seus invitats catalans que, com Marià Albero, parlen meravelles de la Cuba castrista i deien que s’ hi menjava cada dia llagosta- els comunistes i els seus convidats si, és clar) la llum i l´aigua es talla diverses hores al dia…ja us podeu imaginar el desastre de pollastre, en un clima tropical. Ells hi estan acostumats, però ja vaig haver de fer el cor fort. L´altre problema, finalment, va ser la cassola: la que tenien els meus parents, d’ alumini, vella i foradada per les nanses, era massa petita, per la qual cosa vaig haver de fer els fideus com els risotti italians, anant-hi afegint aigua. Cal recordar que comprar fins i tot una cassola, a Cuba, és una tasca heroica, i a vegades impossible, ja que és un dels vicis capitalistes mal vistos pel règim. A més, el dictador-cuiner, com és sabut, tenia preferència per l´”olla arrocera” procedent de la Xina, i la va imposar arreu!. Els meus fideus, per cert, van quedar com una pasterada immenjable- uns fideus comunistes, vaja- però els meus familiars els varen trobar boníssims.
…I ELS MEUS FIDEUS ALS ESTATS UNITS
La mateixa operació cubana la vaig intentar a Hialiah, Miami, Florida, però, haig de dir-hi, amb més èxit. Vaig trobar costelló en forma de spare ribs (un típic ingredient de la barbacoa americana) que vaig trossejar;pel tomàquet, cap problema: doble concentrat italià, que és també el que solo fer servir aquí, amb avantatges sobre el tomàquet fresc, sobretot a l´hivern; els fideus. Uns bons spaghetti italians, que vaig trossejar amb els dits, ja que no vaig trobar fidelini. De fet, abans els nostres fideus també eren “de madeixa”, és a dir, llargs , i també calia trossejar-los, de petit ho havia fet força vegades. Ara, però es troben a tots els súpers (abans, però a la cadena “Día” no en tenien; la central de compres és a Madrid i no volien perdre temps amb un plat exòtic i , per postres, ecs!, català). L´única marca que hi posa “fideus cassola” era la marca blanca de Condis.
Sempre hi podem afegir una verdura, segons la temporada: bròquil o coliflor, pèsols, mongeta tendra, tirabecs, trossos de pebrot; jo , fins i tot, hi rodelles de patata, que hi queden molt bones. O uns fesolets bullits (black eye bean, en anglès frijol o frejol de careta o de carilla, en spanish. En català podeu triar: fesol, fesolet (Balears), fesolí, monget, banyó, banyolí, guixó (Menorca), fesol de l’ ull negre (València, com a Grècia), escurça-tites, sabatetes de puta, fesol menut…
UNS FIDEUS “HALAL”
Queda un tercer episodi en un altre país…En aquest cas Algèria. Cap problema, excepte pel porc, on hi és prohibit i no es troba. Igualment el conill és difícil de trobar tot i que a l´època colonial, quan Orà estava farcit d’ alacantins i menorquins- que- segons Jacint Verdaguer, parlaven el més dolç i vigorós català-. Tot i que els fideus són un nom d’ origen àrab- fidaw-, ara és difícil de trobar-ne d’ iguals, però hi ha alguna pasta que s’ hi assembla. El nom àrab de macaruna- o maakarouna-, no ens ah de despistar, es refereix al fideus, com antigament a Nàpols (macarone, no maccheroni, que són del Nord) crec. Naturalment, els vaig fer amb pollastre i una concessió local, uns merguez (salsitxes de xai i pebre vermell. Per intencionar-los, al gust de la cuina d’ allà, hi vaig afegir una mica de harissa (deliciosa pasta de bitxo, comí, oli d’ oliva, etc, procedent de Tunísia però molt utilitzada a Algèria).S’ en troba aquí als súper, i de merguez se’n troben a la Catalunya Nord, portades pels “pues negres” d’ origen algerià)). El meu amic Alí i la seva hospitalària família els van trobar molt bons- res com l´hospitalitat àrab- o berber o kabyl, certament no és cap tòpic, per la meva experiència. Per beure, a l´estil del que beuen allà amb el cuscús, etc., leben, llet fermentada.