BONA VIDA

CAVIAR I NETEJA ÈTNICA

Al Quixot, Sancho es troba, en un prat, el botiguer del seu poble, disfressat, i caminant d’ amagat amb un estol de gent. Perilla la seva vida, ja que el rei d’ Espanya ha dictat un bàndol d’ expulsió contra els moriscos Sancho, que sap que són bona gent, els acompanya:…”Tendiéronse en el suelo, y haciendo manteles de las yerbas, pusieron sobre ellas pan, sal, cuchillos, nueces, rajas de queso, huesos mondos de jamón…Pusieron asì mismo un manjar negro que dicen que se llama cavial y es hecho de huevos de pescado, gran despertador de al colambre. No faltaron aceitunas, aunque secas y sin adobo alguno, pero sabrosas y entretenidas”.

Aquest extraordinari text en què, per primer cop a la península ibèrica hi apareix el caviar (que fa ganes de beure vi- colambre-), ens permet ,també , una remarcable lectura sobre la diversitat i la neteja ètnica practicada a la Castella del moment. El caviar és un aliment sospitós – per això el porten els moriscos-, que Castella acaba d´expulsar  adduint, entre altres excuses- a més de la religiosa-, que eren la quintacolumna de l’ imperi otomà; i  el caviar venia de Turquia, si més no el nom.

Altrament, la presència dels ossos de pernil esdevé, a parer meu, una prova de conversió cristiana, a mena de penyora per no ser detectats com a moriscos, així om l’ exhibició de les botes de vi. D’ una banda, hi veiem com els moriscos estaven perfectament integrats- per la llengua, els llaços d’ amistat, els oficis més emprenedors, incloent els que els castellans no volien fer, com el de botiguer-, cosa que podem fer extensiva als jueus però que, naturalment tenien unes particularitats culturals i religioses que els diferenciaven com a nació (terme que  no tenia el sentit espanyol, de nació-estat, sinó de grup diferenciat- com els catalans, per exemple). Cervantes (que no suporta la Mancha i la intolerància castellana i en canvi , com a jueu,estima els catalans- dels únics que en parla bé- i se solidaritza amb els moriscos perseguits) parla dels bascos de nació- i defensa el dret a utilitzar la seva llengüa, totes les llengües- dels “polacos de nación” i expressions similars. Serà veritat que era valencià?. La seva posició sobre les llengües i els seus drets i la pluralitat, si més no, és a les antípodes del que es pensava a l´Espanya del seu temps- només cal veure les proclamacions antijueves i anticatalanes de Lope de Vega (“el catalán, cuando nace, es un ladrón de tres manos”). “Cree el ladrón que todos son de su condición”, ho direm amb la seva llengua imposada a Catalunya per la força de les armes i la violència institucional.

De l’ altra, veiem com la corona  castellana (que ja és “espanyola”, no hi juguem, amb això) , a través de les pressions de l´església, ha activat, de 1482 (Inquisició a la Corona d’ Aragó)i  1492 a principis del s. XVII, un pla de neteja ètnica que expulsa primer els jueus i després els moriscos (1609-1613). Aquesta Espanya- no la de Cervantes, més tolerant-, és la que defensen els neobabèlics, “ciudadanos”, peperos i els seus amics- entre ells els del POSE , amb pare falangista o no-. L’ Espanya que abans excloïa els moriscos i ara ho fa amb els catalans. L’ Espanya de la neteja ètnica i  de l’ espanyol com a única llengua. L’ Espanya a qui li molesta el català. L’ Espanya que ells en diuen “no nacionalista”, només castellana, però que, en realitat és imperialista i salmantina. L’ Espanya casposa, cutre i malhumorada. No l’ Espanya de Cervantes, oberta i  plural.

Cal donar-ne proves?. Cada dia, cada, hora, cada minut, hi ha agressions contra la pluralitat i contra els catalans, valencians i balears, la seva llengua, la seva cultura i els seus interessos econòmics a través, simplement, dels mecanismes del “nacionalisme banal”.

Exemples diaris, entre un milió: al  Canal+ (que no és pas del PP) tenien sobreimprès a les notícies del tour de França que per la victòria assolida “París habla español”:d’ una banda, sort que s’ autoproclamen “no nacionalistes!, i de l´altra, ja veiem quina concepció monolingüística tenen d’ Espanya: gràcies per fer-nos saber als catalans que no hi cabem. L´atre, un de tants reportatges (i a vegades editorials) de la mateixa corda a “El País” – el diari del “Jesús del Gran Poder” ara a la glòria (ja se sap que Déu és espanyol)- sobre el que ells anomenen “Bilingüismo”, signat pel periodista Martí Goméz,  on , en lletres grosses s’ hi feien afirmacions falses- i ideològicament repugnants- com que els empresaris catalans no etiqueten en català a causa del fet que venen els seus productes a Espanya: i no diuen- i això val per tot el reportatge que el castellà és una llengua imposada , i que és l´ única llengua oficial, mentre que el català continua essent prohibit en la major part d’ àmbits, i que arreu hi ha usos plurilingúístics. Si no es venen és que Espanya és racista,  i catalanofòbica, cosa que no és cap descobriment. Les agressions contra TV3 al País Valencià espanyol o  pel que fa a la seva difusió exterior, els decrets sobre la immersió lingüstica, els atacs racistes procedents d’ Andalusia, Extremadura o Madrid. O el record dels bombardejos que encara ens deuen. Espanya no solament ens roba. Ens insulta, ens humilia, ataca al nostra dignitat. Amb el beneplàcit, o el silenci dels nostres quintacolumnistes del PEPOE “catalans” i la plana major del periodisme.

Espanya, nacionalment i lingüisticament no és democràtica, ni la del PP ni la del PSOE. “Els uns i els altres”, com dia Joan Fuster: la de Ramiro de Maeztu o la d´Antonio Machado. No ho és com el Regne Unit,  Suïssa, Bèlgica o el Canadà, on- en aquests darrers- hi ha l´oficialitat plena de totes les llengües, arreu de l´estat.