MENJAR BLANC
Es tracta d’ un plat medieval, que , actualment, es podria definir com una crema blanca feta amb midó (Menorca, Mallorca) o una crema d’ ametlles (Reus, Tortosa). Es pot relacionar amb a l’ anomenat “mató de monja” que, no obstant, és tenyit amb safrà. Ha estat un dolç força popular, fins a mitjan del s. XX de les Balears i Catalunya i al País Valencià. Avui encara es fa a Reus, a Tortosa i en algun lloc de les Balears, incloent la versió eivissenca coneguda com a “Salsa de Nadal”
A l’ Edat Mitjana, aquesta preparació d’origen català- però segurament presa dels àrabs- va gaudir d’ una gran fama, i era un plat exclusiu de les classes altes, ja que requeria una elaboració delicada i molt de temps: l´ús del morter d’ un fogonet especial o bresquet, a fi que no es fumés-.
Es va difondre a Itàlia (“Mangiar bianco alla catalana” (al llibre de Martino de Como o Martino de Rossi, s. XV, n’ ha diverses receptes), Espanya (manjar blanco; Cervantes l´esmenta al Quixot), Portugal (manjar branco), França (blanc manger) i Anglaterra (blancmange). En aquest país es ven als supermercats en terrines. Va arribar fins i tot a l’Amèrica llatina, de Colòmbia al Brasil (amb versions amb coco, etc.). A Mallorca, al segle XVI, hi va haver una revolta popular que va tenir com a motiu el menjar blanc ja que durant l´època moderna- també a Espanya- es venia al carrer.
N’ hi havia diverses versions, salades i dolces o per a malalt, algunes amb pit de pollastre, llagosta,etc. però sempre a base de llet o crema d’ ametlles. Encara es fa a Turquia i als països àrabs- normalment amb farina d` arròs- amb el nom de mullahebi i altres de semblants. A Turquia, fins i tot, es manté la recepta medieval catalana feta amb pits de pollastre o gallina (Tavuk gögsü).
No obstant, atès que els antics romans – i per tant els grecs- probablement ja tenien una preparació similar, cibum album (que vol dir menjar blanc), i atès al fet que els turcs són els hereus d’a questa gran cuina clàssica, a través dels bizantins, com en altres caos, ens trobem en un camí d’ anada i tornada.
En parlen Cató el Vell (De Agricultura) i Apicius (De re cibaria). A Catalunya apareix a tots els receptaris , des del Llibre de Sent Soví fins als escrits mèdics d’ Arnau de Vilanova. El plat es difon a Castella, i el primer a parlar-ne és Diego Granado, cuiner valencià autor del Libro de arte de cocina (1640).Tal com s’ escau en altres grans receptes de la cuina antiga catalana, aquesta va ser perpetuada pels frares. Així, els diversos llibres d’ alimentació dels convents (Sant Cugat, Scala Dei…) ja l´ esmenten, i trobem la recepta en els manuals conventuals dels s. XVII, XVIII i XIX, tant catalans com de les Balears.
Ingredients
200 g d’ ametlles crues pelades,25 g de midó (o farina d’ arròs),100 g de sucre, pela de llimona, canyella de canó,1 pols de sal,1/2 l d’aigua (aproximadament),oli
Elaboració
Tritureu les ametlles amb l’aigua en una batedora. Deixeu-ho reposar a la nevera unes 6 hores. Coleu el líquid, per tal d’ elaborar una llet d’ ametlles, i n’ aparteu una mica per a deixatar-la amb el midó. Poseu al foc la resta de la llet d’ametlles amb el sucre, la canyella, la llimona i la sal. Deixeu-ho bullir 5 minuts, a foc baix. Traieu el canó de canyella i la pela de llimona. Afegiu-hi el midó deixatat, deixeu que cogui tot 1/2 minut, coleu-ho i aboqueu-ho en uns motlles untats amb oli d’ ametlles o bé en uns platets.
Notes
Un aromatitzant tradicional és l’aigua de roses o aigua-ros. Suggereixo guarnir-ho amb confitura de roses o bé amb canyella en pols.
Al receptari del monestir benedictí de Banyoles (ss. XVIII-XIX) el menjar blanc es fa així: “Per cada lliura de sucre si pren set onsas de farina de arròs, y dos mitadellas y mitja de llet, y si posa també un poch de sal picada, escorxa de llimó rallat y canella; y se li dóna la punt remenant-ho de contínuo” (En el sistema de pesos i mesures catalans, una unça són 33 g,, aproximadament; 12 unces una lliure; un porró o meitadella 4 petricons, un s 960 dl, aproximadament).
Aquesta recepta es fa de forma pràcticament idèntica a Turquia i alguns països àrabs (mullahebi i mullahabi, respectivament) . S’ hi pot incloure llet o llet d’ ametlles, farina d’ arròs (també aTortosa), maizena (Balears)…Quan és decorat amb fruits secs (pistatxos, ametlles) al Pròxim Orient se sol anomenar, irònicament, kesh’k , “el plat del pobre”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!