BONA VIDA

Jaume Fàbrega

24 de gener de 2012
1 comentari

DE PELES, PELLS I CROSTES

De la pell del peix a la “crosta nacionalista”

DE PELLS I PELES, AMB GUIFRÉ EL PILÓS AL FONS
Un dels nostres mites nacionals, Guifré el Pilós, es veu que tenia molt de pèl, era molt pelut o tenia una bona barba. Encar avui, en italià, “piloso” és pelós, pelut, en català modern. Del pèl, és clar. I del pèl, la pela, la pell. O altres accepcions afins, com crosta.Els socialistes, temps era temps,  estaven entestats a denunciar la “crosta nacionalista” de TV3…és clar que n vien la seva, una espessa crosta nacionalista espanyola.
Al meu blog Bona Vida  es va encetar una petita polèmica sobre la conveniència d’ anomenar “pell” a la pela de la patata (jo, en un article sobre aquest tubercle, hi feia servir les dues paraules). És cert que el terme corrent és pela, i per això , a Catalunya, a Mallorca o a València, pelem les patates (o creïlles), els llevem la pela.
El mateix ho podem aplicar a una fruita i, fins i tot, a algun verdura: els espàrrecs, per exemple, també es pelen. En aquesta mateixa secció- perdoneu, de nou, l´autocita- hi vàrem escriure un article sobre “la pell del peix”, en què hi reivindicava la pràctica tradicional (recuperada, sortosament, per alguns cuiners); de no treure l’ exquisida pell dels peixos (com el llenguado o palaia). Uns pescadors de Llançà s´astoraven de veure com els francesos, suposadament uns gran gurmets, llevaven la part més exquisida del peix, com sempre han fet els cuiners francesos.
Ara, el diccionari més savi i meravellós dels que es fan i es desfan, l´Alcover-Moll, ens ho permet: de pell en dóna l’ accepció “escorça o clovella no gaire dura (d’ una planta o d’ un fruit)”.
Però la nostra llengua, en els seus diversos parlars, té altres preciosos sinònims que apliquem a la pell o pela de les taronges, albergínies, festucs o avellanes, i fins i tot animals com el peix, l´aviram, la vedella o el porc (pell de pollastre, el tall que es pela, cotna,pela o “peloia” de patata, etc.)
Així tenim clovella (“cloveia” o “escloveia”, a la meva comarca), corfa (terme valencià procedent de l’ àrab), clofolla- i esclofolla-, corfoll, clòfia- i esclòfia- i altres: tot allò que l´espanyol sol solucionar amb el terme “corteza”. Atenció, doncs: en català, d’ això que els envasos d’ aperitius o snacks en diuen “cortezas”, n’ hem de dir cotnes, tot i que potser també en podríem dir “rostillons” o un terme similar com fan a Bonpreu.
La deliciosa cotna-  dita també cuiro, a Mallorca-, del porc o de la porcella o del porc rostit a l´estil alemany, que queda deliciosament cruixent. Per cert, que quan es mata el porc, també es pela la cotna.
 A més, tenim escorça o escorxa- de la llimona, per exemple-: un terme viu a la meva comarca, que sovint he utilitzat i que algun corrector no entenia i em canviava per “pell” : però lla llengua no és solament “pell” (continguts banals i estil declamatori o espanyol), sinó “fibra”, és a dir geni interior. La suposada “crosta nacionalista” d’ alguns catalans, que algú vol exterminar, no és res enfront de la “fibra”, de la carn, dels músculs i dels canons espanyolistes….Els que gasta la Carme Chacón, per exemple i els seus companys d’ ideologia d’ origen falangista, Bono,   Fernando Savater , Vargas Llosa,  Javier Cercas, Felix de Azua o l’ignorant i mentider compulsiu Cañas dels “Ciutadans”  anticatalans,  i tota la pesca.
Addenda pràctica: peles comestibles
-poma, préssec, pruna, nectarina, raïm, figa. Taronja (prèviament ratllada o, assecada o confitada). Meló i síndria(prèviament confitats)
-Tomàquet, carbassó, pebrot. En canvi la del cogombre amargueja.
També s’ ha de treure la pela d’ alguns bolets, com els escarlets, les llenegues…
– la major part de peixos, excepte els de bastina (rajada, clavellada, escrita) o els taurons (“caçó”, gat, gatvaire…)
-la pela o budell cuits  dels embotits catalans és perfectament comestible (botifarra negra, bull blanc, de llengua…)
Pelar, esclovellar, escorxar, esclofollar…També apliquem  una metàfora sexual a la masturbació, “pelar-se-la”, ara majoritàriament pel desgraciat hispanisme de la “palla”. N’ hi ha que són “pela-canyes”!. I “cap pelats”, com jo mateix!.
  1. Parlant de pells i carn a casa fem el “tall que es pela” de vedella. Es pot fer de varies maneres però la més reexida, pel meu gust,  crec que és farcit. És un tall pla que es pot obrir per la meitat com un llibre amb compte de no foradar-lo, un cop obert queda una peça força gran que permet ser cargolada amb un farcit com aquell qui embolica una cigarreta, quedant amb la forma d’un braç de gitano. Un farciment que li escau és amb una truita de farina, pebrot vermell escalibat i olives verdes sense os. Un cop cargolat el lliguem amb fil a fi efecte de que mantingui la seva forma i no es perdi el farcit. Salpebrem la peça i la sofregirem amb un raig d’oli uns 10 minuts en una cassola per segellar la carn, hi afegim tres o quatre cebes i l’enfornem une tres horetes a temperatura baixa (120-130º)perquè la carn no s’endureixi, de tant en tant li donem una volta i el ruixem per sobre amb el suc del mateix rostit. Mitja horeta abans d’acabar hi afegim una copa de brandi o de vi ranci. Al final de la cocció apujem el foc uns minuts per acabar de daurar la superficie del tall. El traiem de la cassola. La ceba ha de quedar ben cuita i marronosa, si cal deixem la ceba una estoneta més perquè agafi aquest color torradet sense que s’arribi a cremar, perquè quedi gustós. Deixarem ben refredar la peça perquè no es desfaci quan la tallem, farem tall prims d’uns 5mm i els posarem en una safata. Passarem per “trumix” el suc del rostit i la ceba, ha de quedar una salsa homgènea i marronosa, la rectifiquem de sal i l’escampem per sobre la fafata amb els talls.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!