LA CUINA CATALANA ÉS ESPANYOLA?
Preguntar-se si existeix una cuina catalana, o un espai culinari dels Països Catalans pot semblar superflu… Ho és , fins i tot, preguntar-se si, als medis i internacionalment, existeix el concepte de cuina catalana. De fet, tot confrontant o comparant la cuina catalana amb el seu llegat semític o bé l’ espai pirinenc, l’ occità, l’ ibèric, el mediterrani o l’ europeu, ara i adés ja hem establert constatacions i fets que ens poden servir per fer veure que el concepte de cuina catalana és obert a tota mena d’ aportacions i fusions. Francesc Ferrer, per exemple, va constatar que el catalanisme- la consciència nacional- és posterior, i no una consequència, de la catalanofòbia espanyola: la nació de la cuina, doncs, és prèvia fins i tot a la negació nacional.
No obstant, la mateixa existència del fet català, com mostren els mitjans a diari, (cultura, nacionalitat, etc.) continua essent, d’ una banda, negada per la teoria i pràctica del nacionalisme espanyol i del francès- aplicats també a la cuina- i, de l’ altra, Catalunya i els Països Catalans- i, per tant, la seva cuina-, és un fet encara poc conegut per la resta del món, malgrat el cofoisme institucional de la Generalitat de dalt. Quan la MTV va celebrar el seu macrofestival a Barcelona- felicitats per l’ Ajuntament, que no els devia informar de a quin país estaven- ho fa amb andaluses, toros i “peinetas”, i durant l’ any Gaudí vèiem empreses que llencen productes que associen l’ arquitecte pràcticament independentista (va ser a la presó per parlar en català) amb la més rància iconografia espanyolista (com els bombons Nestlé “dedicados a Antonio Gaudí”, sic).
Les coses, nogensmenys, han començat a canviar una mica amb la projecció internacional de dos cuiners catalans llorejats amb tres estrelles Michelin, Santi Santamaria, de Can Fabes i Ferran Adrià, de El Bulli , Carme Ruscalleda, del Sant Pol o Joan Roca, de El Celler de Can Roca o del fet que des de Les Feuillants (2 estrelles), a Ceret, Didier Banyols també reivindicava la pertinença catalana de la seva prestigiosa cuina.
I, no obstant, encara els medis i la cultura de masses, i també la major part de les publicacions gastronòmiques, turístiques, continuen situant la cuina catalana dins l’ espai espanyol, com un simple epifenòmen regional. I les mitjans i polítics espanyols d’ afanyen am bombardejar amb l´adjectiu d’ “espanyol” quan es para de Ferran Adrià o de Joan Roca.
En una obra emblemàtica com el Larousse Gastronomique (dirigit per l’ occità Courtine, edició 1984), Catalunya ni tan sols hi apareix com a entrada reconeguda. L’ entrada “à la catalane” , per segons el reputat diccionari, és una denominació “inspirée de la cuisine espagnole” que indica, segons un tòpic comú en les publicacions gastronòmiques, una mena de poti-poti de gust “meridional”- i amb tuf racista- fet de coses picants i all, tomàquets, pebrots. A l’ Auchan de Perpinyà (la més gran superfície comercial de la Catalunya Nord), hom ven la Paëlla (sic) (i fins una denominació, amb el nom de Royale, que s’ aplica al cuscús) amb una iconografia que barreja elements andalusos i magrebins que, altrament, retrobem en els elements icònics i textuals de les paelles envasades a França (en llauna, al buit o congelades).
Fins i tot a Espanya, i a Catalunya sud mateix, l’ especificitat nacional de la cuina catalana és negada , en esdevenir una cuina “regional” espanyola en tota mena de publicacions, fòrums i certàmens. És com si a un escocès se li digués que fa cuina anglesa. Ningú ho trobaria lògic. Els cuiners catalans, lògicament, no són espanyols, ni fan cuina espanyola. I la cuina catalana no és cuina espanyola, per més que ho diguin a “El País” o “El Periódico”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!