BONA VIDA

Jaume Fàbrega

20 de febrer de 2012
1 comentari

CONVITS MEDIEVALS I ALTRES AMENITATS

Nespros romans, plàtans a l´antigüietat clàssica i conills vius com a tovalló als convits del s. XV

EL PARRÚS DE L´ESCLAVA I ELS NESPROS ROMANS

Quim Monzó assenyalava, parlant de la sèrie de TV3  de fa uns anys “La Via Augusta”, que en una escena de venda d´esclaus, descrits com a feréstecs i indòmits, en mostrar el venedor la mercaderia als dignes patricis disposats a comprar-ne,  hi apareix una esclava a pèl, lluint un pubis lluïa afaitat i polit, com si hagués passat per Corporación Dermoestética, cosa, per descomptat- com feia notar l´escriptor- totalment anacrònica.

Però els ben retribuïts “assessors” gastronòmics” amb que compta la Corporació també s’ han lluït, en  la versemblança gastronòmica de la mateixa sèrie. En un dels capítols, per exemple, es parlava dels “pastissos” romans- quan el que feien eren coques, com els catalans actuals que encara no estan espanyolitzats-. La fruita que hi apareixia- com algunes pomes- respon, amb tota evidència a les varietats actuals, tretes, a més, dels prestatges enlluernadors i hormonats de “El Corte Inglés”, per la seva grandària i lluïssor poc adients amb la fruita tradicional.

És més: en un capítol la matrona cínica i rondinaire renyava l´esclau que havia comprat uns nespros plens de cucs. Doncs bé: aquesta fruita típica de les Valls del Vinalopó i que adorna els nostre jardins, ve del Japó, cosa que fa els romans de Tàrraco, per l’ època, extremament viatgers!. Segur que aquest descobriment sensacional de TV3 ha de revolucionar la història de l´alimentació.A més aquesta mena de perfumada nespra no es cuca, es veu que els guionistes o productors no n´ho havien pas fet de pagès..

En el mateix capítol s’ hi veien també uns ufanosos raïms: els romans els importaven ja de Xile?. Perquè , si més no, si el mercat hi ha nespres, és impossible, per la temporada, que hi hagi la fruita típica de la tardor o de l´hivern.

També els guionistes de “Ventdelplà” desafinaven a l´hora de parlar de menjars. Es feien un embolic amb els “fesols”- que no s’ adonaven que és el nom , en moltes comarques, de les mongetes, i no una espècie diferent. Hi apareixia una intoxicació per al ingesta d’ oriços, orices, eriçons, garotes, bogamarins (que no es queixin els meus amics de l´Alguer o de les Baelars!), cassoletes (que no ho facin els de Dénia!) o garoines, cosa impossible, ja que sempre es mengen acabats de pescar. Les iaies hi feien també els famosos i artificials “pastissos” (és a dir, “pastels”) en comptes de les autòctones coques. A més, la visió que s’ hi donava de Palafrugell i de l´Empordà és ben galdosa i desafortunada. Un personatge que és conegut per Internet per una parell de senyores maduretes que volen lligar, i que és- segons la ficció televisiva- d’aquesta famosa vila gastronòmica del Baix Empordà, ens deia que és especialista en “Paella”- tal com sol ser vist a Barcelona, un plat madrileny, no?. Al país, més aviat, es parla d’ arròs i d’ arrossades- a la cassola o d’ altres formes-.Estic en condicions d’ assegurar que cap persona mínimament culta des del punt de vista gastronòmic de Palafrugell, on justament la cultura culinària forma part de la vida quotidiana- com ha escrit a bastament Josep Pla– , no es vantaria  davant de les amistats de saber fer una paella, el plat embordonit i recurrent dels turistes que es creuen que estan a Espanya “i olé”. Justament, a Palafrugell, la culta capital del famosíssim Arròs negre! (o fosc, o arròs a la cassola, encara ben vigent als seus restaurants). O d’ altres plats característics i exquisits, com el Niu, el Catxoflino – rescatat per l´incansable Pere Vehí, de “La Xicra” i és clar, els suquets i la garotada.

Continuant amb els disbarats de “la nostra”, jo mateix en vaig ser testimoni directe d’ uns de grossa, al programa “El favorit”, de Toni Soler i Oriol Junqueras. La productora externa em va l”llogar” com a assessor gastronòmic de les diverses èpoques i receptes ad hoc. En arribar al segle XV, però , la productora va dir  als presentadors unes bestieses increïbles- com per exemple, que la gent , al convit, s’ eixugava les mans amb conills vius. En adduir jo que això era totalment incert- ben al contrari, des del s. XIV , com a mínim, l´ús del tovalló ja es troba regulat a Catalunya- a part el tema dels coberts, la saberuda senyoreta em va dir que tot això- a més d’ altres bajanades- ho havia escrit Leonardo da Vinci a les seves Notes de cuina-. Li vaig intentar explicar-se, infructuosament, que aquest famós llibre- val a dir,  pres seriosament per molts gastrònoms- és un llibre d’ humor escrit per un matrimoni britànic, guionistes de la BBC. Naturalment me’n vaig desentendre de tot. Sospito que, des de llavors la Corpo m´ha posat a la llista negra!.

Es clar, es pot adduir, també Hollywood fa aquesta mena de patinades i anacronismes en films ambientats a l´Antigüitat o a l´Edat Mitjana. Només un botó de mostra: l´excel.lent pel.líclula “Jasó i els argonautes”, de Don Chaffey (que passa per britànica. però és de la Columbia), amb bons actors i una digne interpretació del mite clàssic- amb uns sorprenents efectes de les criatures mitològiques i els déus-; la seqüència d’ uns esquelets lluitant, per exemple, es considerada un dels moments mestres de la història del cinema. Malgrat això, en una escena  del cec al qual les harpies no deixen menjar en pau, hi apareix una taula be proveïda de tota mena de fruites, algunes de temporades diverses, incloent-hi un ramell de plàtans! (una fruita tropical).

I ja no diem dels mercats i convits medievals que alguns ajuntaments fan i  desfan arreu de Catalunya, on hi solem trobar tomàquet  o xocolata (productes que varen venir d’ Amèrica), entre altres incongruències i anacronismes. Al convit comtal de Castelló d’ Empúries inclòs al festival “Terra de trobadors” hi donaven una formosa amanida de tomàquets. Em vaig oferir a assessorar-lo i donar-los receptes, de franc. El que fan a Banyoles, a Hostaric, Castell d’ Aro, etc. no té nom!. S’ hi han arribat a presentar, com a medievals, plats argentins!. I a Montblanc , bacallà (un ingredients que no es documenta fins al s. XVI). No podia suportar , com a historiador de la cuina, aquelles bestieses. Després he agençat els convits medievals per a diversos ajuntaments- pagant, eh!-, com Lloret, Sant Cugat del Vallès, Gandia…Encara estic disponible. No costa tant, fer les coses alhora que siguin divertides i populars però ben documentades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!