BONA VIDA

CONILL AMB XOCOLATA,

Ara escàs, el conill, parent de la llebre, és un animal de caça apreciat. Es pot fer estofat o ofegat, a la brasa amb allioli, “a la rabiosa” (i receptes similars), amb cargols, amb castanyes, amb bolets, amb romesco, amb salsa, en civet i, naturalment, fa uns excel.lents arrossos, rostits barrejats i fins fideus, a Mallorca. En general, les mateixes receptes que s’ escauen al conill de bosc -o al domèstic- també van bé per la llebre. Cal utilitzar un conill reposat, o bé macerat amb algun ingredient aromàtic.

L´ús de la xocolata també és tradicional en aquesta recepta, que també es pot fer amb llebre, així com amb sèpia, gambes, llagosta, etc. A Navarra hi trobem una perdiu amb xocolata, però poc corrent i a Mèxic el famós “mole poblano”, una picada amb xocolata similar a la nostra, però més picant.

Avui, uns altres “talibans” de l’ alimentació- en nom de la dietètica, de l’ alimentació natural i altres galindaines- també voldrien prohibir-la. O bé la substitueixen per la “xocolata “ de garrofa, que no és ben bé el mateix. És impossible, tenint en compte, d’ una banda, el poder persuasiu de les multinacionals de l’ alimentació- pensem, per exemple, amb la Nestlé

– i, de l’ altra, que menjar xocolata és un plaer tan extraordinari que sospitem que la teobromina i cafeïna que contenen aquestes rajoles diabòliques no solament són excitants, sinó addictives.

I, més curiós encara, un dels seus components, la feniletilamina- un conjunt de proteïnes-, és una substància que el nostre cervell, quan estem enamorats, també segrega. La xocolata, és clar, enamora i crea addició. I follia, si hem de fer cas de Ferran Adrià, amb les seves famoses “bogeries” de xocolata. Es recomana en casos de baixa autoestima, depressió, maldecaps…o, simplement, per enamorar i enamorar-nos.

Xocolata i amor, xocolata i canonges, xocolata i dames, doncs, sempre han anat units. I, ara, a més, xocolata, grans cuiners i dietistes amb ganes de notorietat. No fa molt, els mitjans es feien ressò de  l’ enèssima troballa : els polifenols que conté la xocolata (com el del vi negre o el te verd) prevenen l’ aparició del càncer. De totes maneres, sóc de l’ opinió que no hem de fer molt de cas d’ aquests “troballes”. Cristòfor Colom va ser el primer europeu a tastar  la xocolata; però va  ser Hernán Cortés el què en 1528 el va introduir a Castella, on la seva recepta va ser declarada secret d’ estat. En créixer la demanda, de la Veneçuela i el Mèxic originaris,

es va començar a plantar el cacau a les colònies castellanes: la República Dominicana, Trinitat i Tobago, Haití, Equador. Els Frares Caputxins varen estendre els secrets del seu cultiu.

El 1606 Antonio Carletti porta la xocolata a Itàlia després d’un viatge a les colònies,, i de mica en mica se n’ anirà expandint a França, Suïssa, Alemanya, Bèlgica…

La xocolata- gran plaer dels segles XVIII i XIX, i alhora gran pecat eclesiàstic- ens suggereix uns temps en què les hores transcorrien entre xicra i xicra de xocolata desfeta. I un temps en què les dames de la noblesa es feien perdonar els seus pecats fent un xantatge als seus confessors portant-los una rica mancerina (xicra amb platet enganxat de porcellana finament decorada) de xocolata fumejant a la mateixa església. Així va començar , a Espanya, el consum de xocolata. Caldria esperar una mica més tard per arribar a les rajoles de xocolata tal com les coneixem avui.

Els francesos, des de Lluís XIV, varen quedar esglaiats d’ aquest costum espanyol: Alexandre Dumas, a “Le Grand Dictionnaire de cuisine” diu que “com és sabut, els espanyols s’ alimenten de “garbansos” (sic) i de xocolata”.  El barceloní baró de Maldà, al seu impagable “Calaix de sastre”(finals dels XVIII-principis del XIX) explica les múltiples diades que , durant la diada, beu xocolata- amb coca melindros….-.

Ingredients

1 conill ( de 1,500 kg, aproximadament)

oli i llard (o nomé soli d’ oliva)

1 ceba grossa

1 copa  de vi ranci

1 llesqueta de pa

2 o 3 grans d’ all

1 grapat d’ ametlles (uns 50 g)

40 g de xocolata amargant o a la pedra (unes 2 preses)

aigua o brou

sal

Elaboració

Poseu una cassola al foc amb oli i llard i feu rossejar la llesqueta de pa, els grans d’ all i el fetge del conill. Retireu-los, i en el mateix greix feu-hi rossejar els trossos de carn, tallats força grans, i prèviament salats. Retireu-los, i en el mateix oli hi feu un sofregit amb la ceba, mullant-lo amb una mica de vi ranci, que deixareu reduir.

Quan sigui ben confitat, hi torneu a posar els trossos de conill i hi afegiu una mica d’ aigua o brou.

Tapeu i la cassola i deixeu-ho coent fins que la carn sigui tendra (De 35 a 40 minuts).

Uns 10 o 15 minuts abans de treure-ho del foc   hi afegiu una picada feta amb la llesqueta de pa, els alls i el fetge fregit, les ametlles i les preses de  xocolata ratllada i afegida a la picada,  deixatada amb vi ranci.

Notes

-Es pot fer marinar  el conill (o la llebre) ja tallat, amb vi negre (o una barreja de vi negre i vi ranci, brandy, etc.), ceba, porro, pastanaga, ginebrons, pebre i herbes al gust durant tota la nit, o només herbes: farigola, romaní orenga, llorer, canyella, nou moscada, clavell, safrà.

-Podeu variar els ingredients del sofregit i de la picada (julivert, tomàquet pinyons, avellanes, pebrot).S’ hi pot afegir un ros de farina.

-Amb els ingredients de la recepta, i alguna herba i espècie, podeu estofar o ofegar aquest conill (o llebre)  en una olla tapada amb paper d’ estrassa i un plat d’ aigua, posant-hi tots els ingredients, si voleu, en cru. Hi podeu afegir una guarnició de cebetes. Jo també l´he fet amb olives verdes espinyolades i surt molt bo.