BONA VIDA

COMIAT D’ ANTONI TÀPIES AMB JOSEP PALAU I FABRE: LA POLPA DEL FRUIT

Josep Palau i Fabre, un autèntica homenot, menyspreat estúpidament per la Generalitat- li varen encarregar la traducció d’ un  francès feixista, Claudel, ell que era un exiliat antifranquista, i que per la persecució espanyola (no solament franquista: les dues Espanyes, als catalans, sempre ens gelen el cor) de la llengua catalana havia d’ editar clandestinament un revista de poesia.Per més irrisió, no li varen proposar cap muntatge d’ una obra seva.

Palau i Fabre forma part de la rastellera de grans intel.lectuals, poetes, savis que ens estant deixant, i que encara procedien d’ una Catalunya catalana i republicana, a punt d’ esdevenir una nació com cal. Ells- de Fuster a Brossa, de Corominas a Casals, de Miró a Tàpies- se’ n van deixant un país que, després de segles de persecució però amb el definitiu intent de genocidi del franquisme es troba en estat de xoc i defensa permanent, definitivament minoritzats i humiliat, espoliat més que mai- pels uns o pels altres, “tanto monta”-. O, encara més ben dit, com deia Joan Fuster  “els uns i els altres”: liberals o conservadors, feixistes o esquerranistes, PP o PSOE.

El comiat de Tapies i tants altres, doncs, no ho hauria de ser, sinó un fins sempre. No pot ser un comiat, en realitat: en un text de comiat escrit pel poeta el poeta ens revela que encara hi ha coses per fer, essències per re-descobrir, perquè són la mateixa realitat que, malgrat tot és aquí i roman immutable, com sempre. Com la dolça polpa de la fruita, que ja és millor degustar que descriure:

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.

La tinta m’ empastifa els dits, les venes…

-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure

La polpa del fruit d’ or sinó en el fruit,

La tempesta en la sang sinó en la sang,

L´arbre i el vent sinó en el vent d’ un arbre?

On podré dir la mort sinó en la meva mort,

Morint-me?.

Valgui aquest colpidor poema també per a la desaparició d’ Antoni Tàpies, un altre dels grans. Sortosoment ens queda Barceló, que se sent tant mallorquí com català, a diferència d’ altres pintorets catalans que se senten espanyols.

La Fundació Palau i Fabre de Caldes d’ Estrac va tenir una estreta relació amb Tàpies . Entre les seves grans exposicions  destaca ‘Mira la mà …’, una mostra que recollia l’obra recent de Tàpies, en la qual s’exposaven 43 obres originals realitzades entre 1998 i 2008. El catàleg de l’exposició recull diversos textos que mostren l’especial interès que Palau i Fabre tenia per l’obra de Tàpies.

Prova d’aquesta estreta relació és l’obra de 1978 exposada a la col.lecció permanent, que el pintor va regalar al poeta quan aquest exercia com a president del centre català PEN. També es conserven dos dibuixos amb dedicatòria a Palau que Tàpies va fer sobre dos llibres.

Jo vaig tractar Tàpies com a crític d’ art i agitador político-cultural implicat també en l´art conceptual i el comissariat d´exposicions (Tint-2 de Banyoles, Assemblea Democràtica d’ Artistes de Girona etc,)- que va motivar un sonora polémica a “La Vanguardia”. Ens va cedir,  de forma bènvola, una obra seva la projecte de Museu d’ Art Contemporani dels Països Catalans- títol i teorització meva- que es va inaugurar a Banyoles i que l´alcade socialista del moment, Joan Solana va tancar de forma ominosa. Ja com a escriptor gatronòmic, Antoni Tàpies  va tenir l´amabilitat de participar  en el meu llibre “Menjant amb amics i coneguts amb una recepta deliciosa que compartíem  a Can Fabes el restaurant de Santi Santamaria- un altre dels grans catalans que ens ha deixat fa poc-, les patates aixafades al morter amb tòfones.