BONA VIDA

FRUGALITAT, GOLAFRERIA

El diccionari defineix la paraula frugal com “moderat en el menjar, i  l’alimentació frugal com a “relativament escassa i reduïda al necessari. Dos sistemes religiosos, el diví i l’ humà, en forma de dietètica-, solen recomanar aquesta frugalitat.

Així, religions  com les d’ Abraham- judaisme, cristianisme i islam- propugnen dejunis i abstinències. D’ altres, com el budisme, l´hinduisme, el jainisme o els sikhs- aquests darrers força presents a Catalunya-  proposen l´extrema frugalitat, ja que són vegetarianes. Potser la que té una actitud més positiva envers els palers del menjar, paradoxalment, és l´islam. També hi ha diferència entre els catolicisme- que amb la Contrareforma propugna  alguns dels plaers d’ aquest món- i el Protestantisme, molt més auster, i dins el quan, fruir amb el menjar és un pecat. És el que s’ explica, de forma ben gràfica a “El convit de Babette” (Dinamarca, Gabriel Axel, 1987). Una xef francesa refugiada en una petita comunitat luterana  molt puritana,  organitza un àpat meravellós amb  alguns dels gran plats de la cuina francesa, i transforma del tot aquella comunitat. Però el personal, sempre que ha pogut, s’ ha afartat, ja que l´estat de fam, històricament, ah estat una constant- i ho és, per desgràcia  encara en els països en vies de desenvolupament. Fins i tos els propis religiosos no s´escapen d’ aquesta dinàmica, entre l´austeritat  de certs ordes religiosos i la proverbial incontinència alimentàira de l´alt- i baix- clergat. Només cal pensar en les orgies i convits dels Borja, descrites puntualment pel seu secretari al seu dietari. Frencessc Eximenis, el savi gironí adoptat a València, ens parla d’ un “golafre eclesiàstic” – potser un canonge de al catedral de Girona, o de València- que és el paradigma de l´home gurmet i glotó i, com diu  el títol que li atorga, “golafre”. El bon canonge, preocupat per la línia, no s’ està de trametre el cartes al seu metge dietista explicant el seu règim alimentari, que, òbviament, és una detallada descripció dels millors menjars i  vins: n’ hi ha de tot el món cristià, de Borgonya a Bordeus, de Mallorca a Itàlia o Grècia. El metge li contesta  el següent: Cant dehits que usats aytals e aytals viandes e bevets aytals vins, dic-vos que les coses aquexes totes vos són mortals, mas, de mon consell, que tornets a aquelles en què fos nodrit, ço és, a pa d’  ordi e a mengar cebes e aylls, e a vegades un poch de carnsalada,e que beguats de la aygua. És a dir, a part de recordar-li el seu origen pagès li diu que mengi frugalment, és a dir, pa d’ ordi, verdures  i una mica de cansalada- un règim que ha estat habitual al camp, quasi fins avui.- Però sempre hi havia el consol de les festes, la transgressió: amb l´excusa dels treballs del camp, de les festes majors i altres celebracions, aquesta frugalitat diària es desbordava.

Ara, a Occident, podem menjar com els reis a l´Edat Mitjana- o com el “golafre eclesiàstic-, però pràcticament cada dia. No seré pas jo que ho trobi malament, però també cal dir que, encerta manera, hem perdut la il.lusió de menjar cireres quan toca i canelons a les festes.