BONA VIDA

Jaume Fàbrega

24 de desembre de 2011
2 comentaris

Cassolet

Apropiació de noms i plats: entre França i Espnya

EL CASSOLET  DE MONGETES

La premsa francesa- i diversos mitjans nordamericans- s’ha fet ressò no fa molt de l´impacte mediàtic del “cassoulet”, que amb  la seva difusió a través del Canal plus, segons expresió d’ un mitjà francès, “inflama els americans”, que ho volen saber tot sobre aquest famós plat a base de mongetes, confit, d’ànec, etc. – el més famós mundialment del seu gènere, malgrat que els espanyols es penses que és lfa fabada- i que, segons el mateix periòdic és “nôtre plat national”. Sobre la nació del plat, però, és indubtable que no és pas França, sinó Occitània. El seu nom ho delata: “cassoulet”, en francès, no vol dir absolutament res; mentre que “cassolet”, al país d’ Oc, és un diminutiu de “cassòla”, mot compartit per la llengua catalana i l´occitana.

De fet el nom correcte és cassolet de mongetas, i és un plat gairebé antitètic amb el gust francès, que de tant exquisit sol odiar els plats  del “Midi”- inclosos els catalans- que consideren féculents. Si repassem alguns dels grans plats, pastissos i productes “nacionals” francesos- aquells que li han donat fama mundial- ens adonarem que molts d’ ells són occitans, baldament els escriguin en grafies patuesitzants que desprestigien la llengua dels trobadors: el fetge gras i els confits, el nogat (nougat), la bolhabaissa (bouillabaisse),  la brandasa (brandade), la  garbura (garbure),la ratatolha (ratatouille),el  pan banhat,  (panbagnat), el clafotís (clafoutis), l´olha (ouille), l´alhòli (aïoli), l´aiga bolhida (aïgo boulido), la sangueta (sanguette),la borrida (bourride), la blanqueta (blanquette), el buòu a l´adoba (boeuf en daube), els tripons (tripoux), la sopa al piston (soupe au pistou), el nogat (nougat) i tants d’ altres, tots elles plats occitans de Provença, el Llenguadoc, Gascunya…

De fet, s’ ha escrit que la cuina provençal, per ella sola, és una veritable cuina nacional; i ho és encara més si afegim la resta de països occitans: el Llenguadoc dels vins amb caràcter,  el Llemosí del bou excel.lent,  el Delfinat de les patates excepcionals , la Gascunya de l´armanhac i les ostres, l´Alvèrnia de les tòfones i el fetge gras, i, fins i tot, el Fenollet, la Val d’ Aran i les valls italianes del Piemont. Com ha escrit Robert Lafont, “l’ús de l´adjectiu occità, que assenyala el reconeixement d’ autonomia cultural, assenyala també el reconeixement d’ unitat”: i d’ autonomia gastronòmica, és clar.

Sorprèn doncs que França, que menysprea la llengua occitana fins a perseguir-la, que ha prohibir els noms i els topònims, que ha volgut exterminar una cultura i un poble, en cavi, s’ apropiï dels seus plats. Amb això, cal dir-ho, coincideix amb Espanya. Troba repugnants els catalans però se n’ apropia la paella o la crema catalana. Com va escriure l´escriptor gastronòmic Xavier Domingo, “sempre ens queda el menjar”. I sempre ens queda el consol de països més civilitzats i respectuosos: a Anglaterra, i gràcies al seu respecte per la diversitat nacional, a la resta del món, tothom sap que el whisky és escocès, no pas anglès. A Catalunya, és clar, els espanyols fan seu Ferran Adrià, el “pantumaca” , la paella o el “turrón”.

 

Per saber-ne més,

Jaume Fàbrega: La cuina del país dels càtars. Cultura i plats d’ Occitània, de Gascunya a Provença (Cossetània Edicions, 2003) 

  1. Bon any a tothom.

    Sr Fàbrega, té tota la raó del món. Fins i tot a la wikipedia es va esborrar tot article que tingués a veure amb la cuina occitana, també quan en català n’hi havia un d’excel·lent (basat en el seu llibre, per cert) i ja s’havia traduit a varies llengües, entre elles el castellà, on li havien posat l’etiqueta d’article destacadament bo (per veure’l, piqueu “cuina occitana” a la viquipèdia en català, o també l’article “cassolet de mongetas”!).

    L’excusa era sempre que Occitània no existia ni havia existit mai, i que tampoc hi havia hagut mai una cuina occitana. Més tard, es va fer un miniarticle consistent en una sola frase que deia una cosa del tipus “alguns anomenen falsament ‘cuina occitana’ a la que hi hauria al sud de França, però no té productes ni plats”. Ara s’ha aconseguit fer un article força llarg, sobretot gràcies a catalans, per cert.

    Una cosa semblanta pasa a articles com “vergonha”, sobre el tracte rebut pels occitans desde París. Existeix a diverses llengües, però qualsevol intent de traduir-lo al frances és immediatament esborrat i al que ho intenta se li prohibeix escriure res més en aquest lloc web.

    Si això ocorre en un lloc web tan anàrquic i fora de governs i entitats del poder, imagineu com seran els consells reguladors, la política d’etiquetatge, de turisme, de promoció cultural, etc.

    Gràcies per l’article i pel llibre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!