En l´aniversri de la Batalla d’ Almansa, on va començar realment aa pèrdua de les nostres llibertats nacionals en non dels Borbons- els mateixos que ara ens governnen- i d Espanya- la mateixa que ara ens colonitza-, recordem-ho des de la cuina: la resistència, també s’ exerceix des dels fogons.
Els Miquelets eren els membres d’ unes milícies populars de defensa de la terra que les diputacions o juntes de guerra dels diversos Països Catalans reclutaven . El primer cos va ser fundat per Francesc de Cabanyes durant la Guerra dels Segadors o primera guerra d’ independència amb el nom de Companyia d’ Almogàvers per tal de frenar la invasió de les tropes espanyoles de Felip IV- si d’ aquell rei espanyol, present de nou a les monedes i únicament tractat com cal per al gent de Xàtiva, que mantenen el se retrat cap per avall-.
Varen ser protagonistes de gloriosos fets d’alliberament de viles i presoners catalans, i es varen convertir ens uns herois al ulls del poble,que, d’una banda, els anomenà amb el nom afectuós de "miquelets i, de l’ altra, els relacionava amb els almogàvers històrics; les nombroses cançons i dites tradicionals que en parlen ho testimonien; també varen lluitar contra França en ocasió del la desmembrament de Catalunya amb l’entrega per part dels espanyols de Catalunya Nord.
El règim borbònic els va abolir, però, tot i això, es varen formar més cossos de miquelets davant l’ entusiasme popular. Vestien un uniforme molt característic,de jaqueta vermella, calça blanca,espardenyes i un capell amb una ploma alta.
També , com és sabut, el monument simbòlic de la ciutat de València és el Miquelet o "Micalet de la seu", el bell campanar gòtico-català de la catedral.
Hi ha un plat és valencià, del qual no sé l’ origen del seu nom- que agrairia a qualsevol lector benvolent- però que popularment, és conegut per "Arròs dels miquelets". Un plat "patriòtic", com el "Platillo de la Batalla d’ Almansa"- la qual a tots alança- que apareix als receptaris catalans dels s. XVIII i XIX. La cuina, sovint, no és tan innocent com pareix.
Ingredients
1 grapat de cigrons (uns 150 g)
bicarbonat
aigua
1 fulla de llorer
1 ceba
1 all
sal
8 salsitxes
400 g d’ arròs (aproximadament)
brou (doble volum d’arròs)
2 0 3 alls
1 ceba safrà
3 o 4 ous
Elaboració
Poseu els cigrons en remull la nit abans, amb una mica de bicarbonat.
L’ endemà, renteu els cigrons i feu-los bullir amb aigua, 1 fulla de llorer, un all picolat, 1 ceba i sal.
Poseu una cassola al foc o paella amb oli i feu-hi sofregir les salsitxes. Retireu-les, amb una mica d’ oli de fregir-les. A la mateixa cassola, posada al foc, hi feu un sofregit amb alls picats i ceba; hi afegiu , generosament, uns brins de safrà, i l’ arròs, que rossejareu. Quan sigui rossejat hi afegiu aigua de bullir els cigrons, calenta, i feu coure l’ arròs, fins que quedi ben sec; remeneu-lo,mirant que no s’ agafi.
Debateu els ous afegint-hi, si voleu, una mica de greix de les salsitxes. Aquestes les col.loqueu damunt l’ arròs, a sobre, amb compte, hi tireu els ous i entreu la cassola al forn a fi que els ous facin una crosta daurada.
Traieu la cassola del forn, talleu la truita a triangles, com un pastís, i serviu-la.
Notes
També hi podeu afegir pebre negre o pebre vermell, julivert, llard, formatge ratllat amb els ous, i canviar els embotits – botifarra, peltruc o poltrota,- carns,pilotes de carn tallades a rodanxes etc.-.
Podeu fer servir una cassola de terrissa; recordeu, però, que només les de cul rodó aguanten bé el foc. Si és totalment plana, de les que a València s’ anomena "rossejadora", és aconsellable fer aquest arròs al forn.O bé fer servir el clàssic procediment de foc a sota i foc a sobre, posant caliu a la tapadora (ja explicat per Mestre Robert al s. XV).
Es tracta d’ una variant dels clàssics arrossos valencians al forn, des dels que es fan a les comarques centrals, "amb perdiu" (cabeça d’ alls) i restes de l’ olla, dita també "Rossejat"; l’Arròs amb panses ,de la Ribera (tan àrab) fins a l’Arròs amb crosta d’ Elx, tots ells uns arrossos boníssims.
Uns arrossos, a més, que tenen la característica, a la vegada, de tenir l’antecedent més il.lustre possible: ja explica com es fa, perfectament, el cuiner del rei Ferran de Nàpols, Mestre Robert . El coc anomena a la reial la recepta "Arròs en cassola la forn",hi posa brou d’ olla i safrà i el toc final, la presència daurada dels ous:"E un poch abans que no sia cuyt, trauràs-lo del forn e metràs-hi rovells d’ous freschs e sencers damunt lo arròs; e com hi sien, torna la cassola al forn.E quan sia acabat veuràs que lo arròs haurà feta una crosta la qual és molt bona".
Es, a més,un arròs de tots els Països Catalans , ja que es fa a Catalunya – Arròs amb cresp del Baix Ebre-,a Mallorca i Menorca -Arròs as forn- , també amb ciurons o cigrons.
Es, ben be, doncs un arròs digne dels miquelets.Un arròs per agafar forces per al combat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No t’havia llegit mai, de fet ni tan sols sabia de la teua existència.
He trobat interessants els teus escrits, alguns fins i tot molt interessants, però……………quan parles del País Valencià i la seua cuina ho fas des del desconeixement habitual dels nacionalistes catalans, uns exemples són: l’arròs amb costra, els bunyols i la coca=coca al forn=coca de llanda=coca maria=coca boba……….
Ben cordialment
Clementina de La Marina
Només una nota filològica: de ben segur que el nom de l’arròs no té res a veure amb el Micalet, i probablement tot amb els miquelets soldats. La història moderna no és ben bé el meu camp d’especialització, però no hi ha dubte de l’arrelament popular dels miquelets valencians: de fet, quan el malaguanyat Emèrit Bono va proposar la creació d’una policia valenciana, a imatge dels Mossos i de l’Ertzaintza (una inciativa frustrada pel mateix govern de la Generalitat socialista d’aleshores, i acabat de matar pel zaplanisme i el campsisme triomfants) el nou cos havia de rebre, en principi, el nom de Miquelets en comptes del fat “policia autonómica valenciana” (sic, en castellà: total, per a quatre gats que són, dedicats en exclusiva als actes protocolaris dels murcians que ens colonitzen, no cal gaire cosa més) .
El campanar de la seu valenciana rep el nom de la seua campana gran, anomenada Miquel en honor de l’arcàngel, tan venerat als països de parla catalana durant la baixa edat mitjana -veneració, com ja saps, en l’extensió de la qual no val ser aliens gents com l’Eiximenis o sant Vicent Ferrer. Podem descartar, doncs, aquesta etimologia per al nom del plat.
Ah, per cert: l’arròs al forn amb cigrons i panses -ai las!- ja és avui un plat gairebé arqueològic al País Valencià, només recordat per unes poques cuineres veteranes (potser també per algun restaurant gastronòmic) a pesar que fou molt popular fins a principis del segle XX a tota la Ribera del Xúquer i l’Horta de València, si més no.