Catalunya no és present en els llibres de cuina- però sí, per exemple, Escòcia-: Espanya i França, i el propi autoodi , ja tenen cura prou cura d’ evitar-ho. I, si en parlen, a vegades és pitjor, tal com podem veure en aquesta surrrealista deescripció que fa el Laorusse Gastronomique de la cuina catalana.
EL LAROUSSE FA MALA CUINA
El Larousse Gastronomique és considerat la Bíblia dels gurmets.Però ja sabem que a la Bíblia hi ha errors, nyaps i fantasies: aquest magne diccionari, en aquest sentit, n’ està absolutament farcit. Sobretot quan- des d’ una postura francesa alienant i alienada, és clar-, s’ ha de parlar d’ altres cuines, incloent les de França que no són estrictament franceses (cuina catalana, basca, occitana, bretona, corsa, etc.).Els errors són de campionat, tant tractant-se de la grafia dels noms com en les descripcions (recordem que estem parlant d’ una obra normativa), sobretot catalans i occitans: “escuella” (sic, escudella), “broufado” (brofada), “brousse” (brossa, brossat), “estouffade” (estofat).O “estofinado” o “stoficado” (estofinada, estoficada) un plat occità fet amb estocfix o peixopalo, del qual , per a arribar a allò risible, diu que en “provençal” (terme gens científic per a designar la llengua occitana) és “Stokafi” ! (?). Vegeu el que diuen aquests genis del surrealisme a l´entrada “a la catalana” (la cuina catalana no apareix com a tal): “A la catalana: es diu de diverses guarnicions inspirades en la cuina espanyola(Catalunya té fama també pel seu marisc, el seu peix i el seu gust per l´all). El pollastre saltat (o el saltat d’ anyell o de vedella) a la catalana és guarnit amb quarts de tomàquets pelats, saltades amb mantega, amb castanyes bullides en consomé, amb chipolatas (sic) i amb olives espinyolades i escaldades. Les grans peces de carnisseria s’ acompanyen amb daus d’ albergínies saltades en oli i amb arròs pilaf (sic). Els tournedós i noisettes d’ anyell a la brasa es presenten damunt de fons de carxofes i envoltats de tomàquets a la brasa”. Val a dir que l´edició espanyola, tot i ser feta a Barcelona per un munt de savis, es manté, si fa no fa, en la mateixa tònica. No hi apareix la coca (potser perquè fa massa Països Catalans) però sí el trinxat, del qual es diu que és “un plat rural pirinenc”: n es diu que es català, no fos que algú s’ enfadés, i és fals que aquest antic plat sigui només pirinenc: la col i patata, trinxat cerdà o d’ Andorra, el baieton, la canemillana, les trumfes aixafades amb col, es feia arreu de Catalunya, del Ripollès al Vallès, passant per Tortosa, tota la meva infància n’ he menjat, al Pla de l´Estany, que no és pas al Pirineu. Bé, no tot està tan malament. Almenys, al merescut article dedicat a l´Eliane Thibaut-Comelade (de la qual, però, no en diuen que és nord-catalana, ja que es podrien fondre els ploms de la sagrada pàtria espanyola), em citen a mi, al
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Va ser precisament ahir quan vaig acabar de llegir l’assaig de "Nació i deglució" que vas escriure fa un temps.
Em va satisfer, i molt.
Ara, llegir aquest bloc ha estat com si aquell assaig encara no s’hagués acabat.
Fem camí.
Aprofito també per dir, canviant de tema, que no estic d’acord quan sentencies a tots els nutricionistes-dietistes (nutriòlegs, com diuen als països sudamericans) com uns professionals que no poden anar agafats de la mà de la gastronomia.
Penso que precisament un/a nutricionista-dietista qualificat/da ha de ser capaç e fer un bon maridatge entre conceptes com: salut, cuina, gastronomia, i per descomptat nació i deglució.
El gran problema és el fort intrusisme que està patint aquest professió actualment. Només és qüestió de temps per posar les coses al seu lloc.
Fem camí.
Fins aviat. Clara
Uf! Doncs tenint en compte que tot el món pren això com a referència, i tenint en compte la quantitat d’errors… Millor que no ens mencionin!
Prefereixo que no surti la coca al Larousse a que la pressentin com a un plat francès, o espanyol, ple d’all, picant i amb xipolates.
El que caldria és fer nosaltres una obra de referència, i acabar amb que tot el món miri tota la gastronomia des d’un punt francès únic, egocèntric i nacionalista. No m’estranya que a Amèrica, per exemple, es pensin que tot allò europeu és francès. El més fort és que ens ho acabem creient aquí també.
Quan l’enciclopèdia gastronòmica catalana, en anglès i tots els idiomes que convingui, tindrà la mateixa força i capacitat de persuasió?