Dalí, als sis anys, voli ser cuiner: sortosament es va dedicar a l’art. Ferran Adrià li va prendre el relleu. No obstant, Dalí utiltiza de forma sistemàtica les referències culinàries en la seva obra i les seves accions i performances.
La cultura és el que queda al fons de l? ampolla de vi
(Salvador Dalí, conversa amb Melina Mercouri, 1965)
DALÍ,LA CUINA D? UN GENI
Salvador Dalí sempre va tenir un gran interès per la cuina- afirmava que la seva vocació secreta era ser cuiner, ja des dels sis anys- i coneixia bé els plats tradicionals de l? Empordà i de Catalunya, que apreciava molt. L? interessava com a comensal- segurament per la frustració d? una infància sembla que amb poca cuina materna i, com explicava ell mateix, li era vedat pel sever pare l? accés a la cuina de casa seva, que albirava com un espai pel de misteris i meravelles. Malgrat una imatge transmesa pels mitjans de masses- ?L?home que havia recorregut amb plaer els millors restaurants de París i Nova York? , en confessions fetes oralment i per escrit, deia que, en realitat, la cuina que l? interessava era la tradicional catalana. L? altra formava part de les seves performances, del teatre del personatge, en definitiva.
De petit, el seu pare, un notari rígid i purità- li tenia prohibit entrar a la cuina de casa seva, que així esdevé un espai màgic, secret i cobejat. Ell mateix ho explica a la Vida secreta: ?Quan tenia sis anys volia ser cuiner…Als sis anys, per a mi era un pecat menjar qualsevol cosa a la cuina. Entrar en aquesta part de la casa era una de les poques coses que m? havien prohibit categòricament els meus pares. La sotjava durant hores senceres, mentre se?m feia la boca aigua, fins a trobar l? oportunitat d?esmunyir-me en aquell lloc encantat; i davant les minyones, que xisclaven de gust, arrabassava un tros de carn crua o un bolet rostit, amb què m? ennuegava quasi fins a ofegar-me, però que tenien per a mi, el meravellós gust, l? embriagadora qualitat que només la por i la culpa poden comunicar?. Aquesta casa encara existeix al carrer Monturiol de Figueres, en ple nucli urbà; personalment la vaig incloure en un Catàleg de monuments a preservar quan treballava a l? Arxiu Històrica del Col.legi d? Arquitectes de Catalunya a Girona (és obra de l? arquitecte neoclàssic Pelai Martínez. L? ajuntament l? ha adquirit però poder-la restaurar. Justament, l´única part conservada com a l? època de Dalí és la cuina, força petita per les dimensions del casal, que estava particularment ornat per una gran eixida que donava a un jardí, on la família hi feia vida l? estiu i , com explica el mateix Dalí, hi menjaven
LA CUINA DE CADAQUÉS
A Portlligat varen cuinar per a ell i la Gala la Lídia Sabà , la ?Sabana? (filla d? una bruixa), anomenada la ?Lídia de Cadaqués? i que, segons Eugeni d?Ors, ?va ser i no va ser la Ben Plantada? . Va influir enormement en Dalí, Lorca i Buñuel: d? ella procedeix el motiu d? un famós quadre, ?La sang és més dolça que la mel?. Una altra cuinera va parar boja- ell mateix ho explica-: va pujar tota nua a l? eixida cofada amb un estrany barret de papers de diari. Les altres foren molt més assenyades- la Paquita Caminada i la Paquita Boetas (nascuda el 1923) originària d? Aïnsa, de la comarca aragonesa del Sobrarb, que és la que hi va estar més temps. Ens ha explicat que feia tant receptes de la seva mare- com el Conill guisat- com les corrents de la cuina catalana i de Cadaqués. És a dir, la sòlida cuina casolana del país: sardines a la brasa, verats i peix a la brasa, suquet de peix, pollastre al forn, bledes amb panses i pinyons, gambes a la planxa, arròs amb peix i salsitxes (els dijous i diumenges), sopa de peix (per sopar). Fins i tot intentava que la parella mengessin verdures, que ella disfressava ?dalinianament?, com se sol fer amb els nens. Tot fresc i natural: el peix ni havia passat per la nevera, i es procurava sempre menjar-lo al natural sense salses. Quan hi havia convidats, el plat de rigor era una Llagosta amb xocolata (a la catalana).
DALÍ CUINER
Els llibres de caire gastronòmic que signa- Mes diners de Gala i Les vins de Gala (publicats en francès per Draeger, París,1973; traduïts a l? espanyol per Labor, Barcelona, 1974)) no contenen pas la cuina o els vins que l? interessen, sinó que es basen en una operació bàsicament comercial: és coneguda l? afició de Dalí a la cultura de masses, de la que n? és un precursor abans que els artistes pop art s? hi interesessin.Hi ha una introducció, a manera de breu antologia gastronòmica daliniana?,titulada ?Del Materialisme Positivista de la ?Fisiologia del Paladar de Brillat-Savarin? a l? Espiritualisme Mïstico-Monàrquic, Catòlic, Aspostòlic Romà de la GASTRO ESTÈTICA DALINIANA?. S? hi utilitza una nomenclatura vagament emparentada amb la seva obra, a partir de jocs lingüístics que només funcionen en francès, així com introduccions als diversos capítols de factura surrealista, probablement escrites per ell mateix.
El menjar, doncs, forma una part essencial de la biografia, del món i de l? obra de Dalí.El pa i els ous formen part del repertori iconogràfic de Teatre Museu. I, amb el pa,a la resta de l? obra, les menges més corrents i del país, de les garotes a les costelles de xai, de les mongetes a la tripa, de les botifarres a les llagostes. És a dir, els aliments, en l?obra de Dalí, formen part del nucli central expressiu, fins i tot en obres de pretensions èpiques o de forta implicació personal. Com quan a ?Premonició de la Guerra Civil? hi inclou unes mongetes, o en algun autoretrat o en algun famós retrat de Gala, hi
posa costelles de xai, i així ad libitum.
Pel que fa a l? escriptura, tant a la seva Vida secreta com en altres textos, hi explica puntualment els seus menjars i begudes a fi d? extreure?n conclusions afins a la seva estètica. A més, sovint fa servir el menjar per a elaborar agosarades metàfores i suggestives imatges, relacionades també amb el sexe i la pròpia biografia i , fins i tot, el canibalisme.Tal com afirma Gilbert Lascault (Salvador Dalí.Retrospective 1920-1980, Centre Georges Pompidou),?segons Dalí, totes les accions (o gairebé) poden ser evocades per una metàfora de la devoració?. Manifesta, per exemple, que el seu somni és fer que les parets de la seva casa de Port Lligat siguin de pa, i els seients de xocolata. Finalment, aquest mateix autor ha demostrat que molts textos de Dalí, i particularment els escrits durant la dècada dels 30, ?són textos gastronòmics gairebé sencers?.
En voleu saber més?:
Jaume Fàbrega: Dalícies. A taula amb Salvador Dalí. Cossetània Edicions, Valls, 2004
Jaume Fàbrega: La cuina surrealista.Dalicatessen de Salvador Dalí, Pagès Editors, Lleida, 2004
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…i les delícies. Llarga i bona vida, Jaume.
No veig com lliga Dalí amb Adriá. L’Empordá segur que no, doncs l’un és de l’Empordá, l’altre no. Ser de l’Empordá imprimeix carácter, peró cal ser-ho. Sería com dir que Picasso era de París. Viure a… i ser de…., no fotem !. Ho dic per qué fins i tot he llegit que l’Adriá está beneit per la tramuntana i coses per l’estil. A Castelldefels no hi arriva pas la tramuntana. Ara bé, si hom vol capficar-se en identificar a qualsevol preu que dos és igual que trés, el surrealisme també ho permet. Si com llegeixo en aquest bloc la merda també és art,…. , a les hores, l’art es una merda ?. Fins a ón arrivará l’arrogáncia humana ?. És clar que la incompeténcia del home és fruit de la l’ignoráncia: som capaços de convertir en merda quan som incapaços de compendre. Prepoténcia , una altre injustícia. Un homicidi del seny, millor dit, un suicidi de la nostra espécie.