BONA VIDA

No és el mateix un aiguardent que un licor, i aquí veurem perquè.

ELS AIGUARDENTS
Per aiguardent entenem qualsevol beguda espirituosa (spirit, en anglès) d’ alta graduació, seca i més o menys aromàtica. Ve del terme llatí aqua ardens, que és l’ alochol obtingut per destil.llació. termes afins són el d “holandes” (alcohols per a elaborar licors), eau-de-vie (francès), aquavit (llengües escandinaves- mots procedents del llatí i el català medieval “aiuga de vida”-, schnaps (Alemanya, Suïssa). Es diferencies dels licors en què la bse sempre és un destil.lat; aquests són aiguardents neutres amb l’ afegits de substàncies aromàtiques, sucres, etc.; solen tenir menys graduació. A mig camí entre ambdós- desti.lat i aroma- hi ha els anisats.
Podem classificar els aiugardents, com es fa a França, pel seu color, i llavors parlen d’ alcools blancs , que s’ oposarien als “foscos”, envellits en fusta (conyacs, brandis).
L’ origen de l’ alcohol destil.lat pot ser divers: vi, cereals, patates, fruites.
Els aiguardents de residus de vi (brisa, rapa) donen lloc a begudes de forta graduació (fins a 65º), més o menys ben elaborades: marc, fine (França), grappa (Itàlia), orujo (Espanya), aguardente de oruxo (Galícia), bagaço i bagaceira (Portugal) N’ hi ha de xampany o cava, de varietals (com la fabulosa grappa moscada d’ Asti, al Piemont), aromatitzades (amb mel, cafè, herbes- com al ruda-, i altres).
Aiguardents elaborats a base d’arrels, tubercles (com les patates) , cereals o altres plantes són el whhisky (que adquireix el color amb la maduració en bóta), el bourbon (blat de moro), la vodka, el gin o ginebra, els aquavits escandinaus, els arraks del Pròxim Orient, la cachaça  del Brasil (de canya de sucre, amb la que es fa la caipirinha o beguda dels pagesos)) i fins alguns aiguardents xinesos d’arròs, melca, etc., com el maotai i el choum. El rom cubà- amb  el Bacardí, d’ origen català, al capdavant- i del Carib, l’ aiguardent de canya- de Cuba o el Brasil i altres països de l’ àrea- són a base de canya de sucre i el tequila (dita també Mezcal, del poble on s’ elabora) de Mèxic parteix de la planta crassa agave,  que ja els asteques feien servir amb aquesta fi.
L’ enzian del centre d’ Europa es fa amb arrel de genciana
Dintre els aiguardents de sabor anisat, a part de les caçalles i anisos secs, hi ha el sambuca italià, un licor anisat, però no de  flors de saüc com a vegades es creu, i amb el qual es fa un corretto de cafè.
Els aiguardents de fruita destil.lada són famosos a tota l’ Europa central i de l’ Est: Alsàcia, Suïssa, Alemanya, Hongria, Sèrbia, Romania, etc. Solen tenir 45º. Són uns excel.lents digestius, que  en els països amb tradició se solen beure a temperatura ambient o, en toc cas, sense l’ afegit de glaçons. Alguns dels més famosos són el de pera Williams, el Kirschwasser (aigua de cireres), el Quetsche o l’ Slivovitz (prunes),Barack Plainka, Kekskémt (albercoc), els de fruites vermelles i altres.
Els de poma no són blancs i, per tant, s’ assemblen més als brandy. El més famós és el Calvados, normand, el Sargadoz, basc. O l’ Appeljack, nord-americà.
Els brandis (de l’ anglès brandy) són aiuguardents de vi que es fan macerar en fusta. El nom ve del neerlandès  brandewijn, que litralment vol dir “vi cremat” (per destil.lar la brisa cal escalfar-la). El més famós és el conyac o cognac, de França.
El brandi parteix de  diverses mencions, l’ europea- o francesa- ,

la de Xerès i

la de Catalunya (brandis del Penedès, alguns molt pretigiosos, considerats d’ un gust més suaus que els andalusos). Les mencions europees, basada en els conyacs francesos (de la regió de la Charente, envasats a partir de 1860) són les següents: "Old" o tres estrelles (vell), criança mínima, 1 any;"V.S"("Very Superior") , criança mínima 2 anys;V.S.O.P ("Very Superior Old Pale"), criança mínima 4 anys; X.O, vella reserva o "extra" , "gran reserva", "extra vell", "Napoleó" (5 anys mínim) i "Hors d’ Age" (fora d’edat), 6 anys mínims.La de Xerès és "Solera" (0,5);"Solera reserva" (1) i "Solera Gran Reserva" (3 anys). Aquestes mencions han de constar impreses a l’ ampolla: cal, doncs, que us hi fixeu.Aquest famós aiguardent, que si bé popularment (cada cop menys) es confon amb el conyac, és conegut internacionalment amb el nom anglès de brandy.
No podem oblidar que el brandi (com hem dit, anomenat encara, popularment, "conyac"), és la beguda espirituosa espanyola de més consum al nostre país i a Espanya. És també la més exportada. Podríem dir el mateix de França, amb el cognac– on concorre amb l’ armanyac, per a alguns millor- , de Grècia, on és ben conegut el brandy "Metaxa", d’ Itàlia, de Portugal i fins d’ Amèrica Llatina, on cal destacar el famós  pisco –que podem considerar com un brandi- del Perú, envasat en unes característiques ampolles ceràmiques.
El brandi forma part consubstancial dels costums gastronòmics més populars. Per a molta gent servia per "matar el cuc" just abans de l’esmorzar, formant part de la "barreja" (espanyolitzat pels immigrants d’origen espanyol amb el nom de "barrecha").Es, de fet- en substitució del rom- la "copa" per antonomàsia. el "Cafè, copa i puro" ha esta, i encara és en part, tota una institució del llevant de taula, pretext de llargues converses amistoses.
Moltes pàgines literàries famoses s’han escrit a partir d’aquestes tertúlies acompanyades del brandy o "conyac".El seu consum encara gaudeix dels honors de la gent corrent i no esnob, que, sovint, ingereix repel.lents licors de fruita no adients després del menjar (sí, potser, en d’altres ocasions, per exemple com a aperitiu).
Una altra beguda popularíssima al nostre país, que antigament es feia amb rom o anís, i ara bàsicament amb brandi , és el cigaló o carajillo (nom, aquest darrer, de fonètica espanyola- de "carajo" o carall-, però que sembla originat a Catalunya, es diu que al moll de Barcelona). El cigaló o carajillo català actualment és conegut i practicat arreu, tal com es fa a Catalunya: un gotet especial amb cafè exprés, al qual s’hi aboca un bon raig de brandy (sense necessitat d’escalfar-lo, com es fa en algun lloc fora de Catalunya). S’hi afegeix sucre o no segons el gust del qui el beu. Es beu tan per esmorzar (fins hi ha qui ho fa en dejú), a mig matí, després d’un àpat i a tota hora del dia o la nit, ja que és una beguda molt estimulat i reconfortant (cafeïna i alcohol). El cigaló és la base , també, de gelats. Així hi ha el trifàsic, que sol ser un carajillo que inclou llet, o sigui, un tallat amb brandy.Aquesta combinació no és tan fora de lloc, ja que fins i tot les àvies recomanen, com a remei tradicional per als refredats, un got de llet calenta amb conyac, una beguda no gens desagradable (amb sucre, mel o sense res més).Però on excel.leix millor el bon brandy és begut sol, amb la copa adequada i a la temperatura adequada (ambient, amb el càlid contrapunt de la mà acariciant la copa).
Altres, en canvi, s’ estimen més l’ armanyac, amb els seu perfumat gust que recorda les prunes (armagnac, en fracès; armanhac, en occità), procedent de Gascunya, en una regió que va del sud de Bordeus als Pirineus. Envellit en bótes de roure, es distingeix pels anys o per la zona de producció, convenientment protegida. Bas Armagnac o Armagnac Noir, a l’ oest, Ténareze, al centre- considerats dels millors- i l’ Alt Armagnac, emprat més aviat per a les mescles.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!