L´autèntic problema alimentari i de paísque tenim rau tant en el model fast food com en l´espanyolització colonial del menjar: hi respon, el moviment Slow Food?.
L’ occità José Bover, líder pagès antiglobaltizació, s’ ha fet simpàtic a França atacant el restaurant McDonald`s, esdevingut així boc emissari de tot allò que té de reprovable, si més no gastronòmicament parlant, la mundialització- també a Barcelona, a Figueres i altres ciutats dels Països Catalans-. Incloent Olot, ciutat que ha estat declarada “lliure de fast food”.
D’ entrada, cal dir que l’ hamburguesa és innocent: no és més que el "bistec rus" de les nostres àvies i mares. El problema és el model culinari proposat pel fast food: menjars necrofílics (l’hamburguesa es presenta en un petit sarcòfag) passablement inidentificables, absurditat dietètica, etc.
Ara bé, l’arbre de l’ antiamericanisme ens pot impedir veure el bosc de l’ autèntic enemic, que és l’ espanyolització o la francesitació. Als Països Catalans, l’ anglès no hi fa cap mal- tot el contrari, i la prova és que el seu ús és allò que irrita més els espanyols i francesos-, i el fast food, així com la distribució d’ aliments, si de cas, es vehicula amb contiguts espanyols o francesos.
No ens equivoquem d’ enemic: són els estats espanyols i francès els que ens imposen la seva llengua, els seus models culturals i , també, culinaris. Al Principat, més de la meitat de la distribució d’aliments en petites, mitjanes i grans superfícies comercials està en mans del grup francès PROMODÈS (Champion,Dia,Carrefour): però la direcció i la central de compres és a Madrid, i , de mica en mica, va perpetuant una espanyolització dels productes, hàbits de consum, etc. Carrfour, fins i tot, es va apuntar al boicot al cava, una cmapanya uinsòlita, de tipus rcista i catalnofòbic.Demanaríem, doncs, els antiglobalitzadors- començant pel mateix José Bover- que fossin menys antiamericans de caricatura i més occitans-o catalans-, i menys francesistes o espanyolistes.
Amb tot, el reprovable del model fast food és allò que els estudiosos n’ ha dit el model de cuina “nòmada”: una cuina sense temps, i és clar, els desequilibris dietètics que proposa, com ha explicat- potser una mica demagògicament, l’ autor de “Size me”. O sigui: engreixeu-me, que és l’ objectiu- “king size” d’ aquestes multinacionals de l’ alimentació.
Un bon model alternatiu, a part de al cuina de sempre, és el moviment d’ origen italià anomenat LOW FOOD (menjar lent), que ens proposa una encoratjadora tasca de recuperació no solament de la cuina tradicional sinó també dels productes lligats a la terra, és a dir,amb ple respecte a la biodiversitat
Als Països Catalans els trobem a València, Barcelona,
la Catalunya Nord,Andorra. L´únic que els falta, potser, és integrar-se més en la “biodiversitat catalana”, és a dir, en la cultura pròpia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!