BONA VIDA

La dieta mediterrània, existeix?.Si existeix, certament, és una dieta idiota, un mite bio-mèdic al servei de les butxaques més o menys interessades dels que se n’ aprofiten-  dietistes i metges, gastrònoms i restauradors-.

La moda és l´anomenada “dieta mediterrània”: és segur que si en un envàs de qualsevol producte- sigui una sopa, unes avellanes o un plat preparat- no hi apareix aquesta etiqueta màgica, no vendrà tant. Molts restaurants i cuiners anuncien la bona nova: fan  “cuina mediterrània” (res, doncs, de catalana, o valenciana , o balear). Els dietistes poc escrupulosos, altrament, fan el seu agost, tot venent una fórmula màgica que , a partir de certs aliments-fetitxe- l´oli d’ oliva, el vi negre, els làctics…- ens ho ha de guarir tot , a partir de l’ obsessió malaltissa- ortorèxia, en diuen els experts- sobre els beneficis d’ una suposada “alimentació sana”. 
En realitat, si haguéssim de tornar a l´alimentació mediterrània tradicional– que, d’ entrada, no era homogènia en tota aquesta variada conca-, desapareguda, de fet, a la dècada dels seixanta amb l’ augment del nivell de vida i la prosperitat, els actuals adeptes fashion de la dieta mediterrània no ho aguantarien.
Amb un conjunt de mitges veritats, doncs, hem fabricat una gran mentida, això sí, molt atractiva, fins al punt que constatar-ne els punts flancs és anar contra corrent i enfrontar-se a poderosos interessos comercials, acadèmics i fins i tot polítics. No hi ha fabricant, institució, periodista o gastrònoms que no vulgui xuplar d’ aquesta generosa mamella mediterrània mantiguda amb fons públics i  “instituts”, “conservatoris”, “fundacions”, organitzacions turístiques, ajuntaments o governs regionals que propaguen, urbe et orbi,la suposada bona nova.

Mitges veritats i grans mentides
El conjunt de mitges veritats oculta, fets tan concluents com els històrics- així, els nostres avantpassats ibers, bevien cervesa i varen conèixer el vi i l´oli d’ oliva- vinguts de l’ est- a través dels fenicis i els grecs. A més, de cap manera podem parlar d’ una alimentació (i molt menys d’ una dieta) mediterrània homogènia. Així pilars sagrats d’ aquesta “dieta” trontollen al món islàmic i jueu- que constitueixen, demogràficament, la major part de mediterranis: el vi, per a uns, ni tocar-lo; pel que fa a l’ oli d’ oliva, els islàmics cuinen preferentment amb mantega (smen): és més, l´oli d’oliva és suspecte de ser massa “jueu”. I el porc- la carn bàsica dels mediterranis occidentals- ni olorar-lo, ja que Déu ens castigaria. No ens queda ni el iogurt: en realitat comença a arribar aquí l’ any 1919, com a un producte de farmàcia!. I ni tan sols és grec- malgrat el que afirma la publicitat-, sinó procedent de l´Àsia central.
Per "alimentació" entenem la manera que tenim de proporcionar al cos les substàncies indispensables per al seu nodriment,  mitjançant un procés voluntari i conscient, és a dir, cultural. O sigui, en un estadi social i superior a la de la mera "nutrició", o simple acció de nodrir-se. L’alimentació inclou tres factors bàsics, que són els d’indole biològica, els relacionats amb el medi, o d’índole ecològica,i els de tipus cultural o social, o sigui, que tenen a veure amb la història, la religió, les tradicions, etc. Aquesta alimentació va més enllà del concepte de "dieta", supera el d’ "estil alimentari" encunyat al món anglosaxó i incideix en el de "comportament alimentari" assenyalat per algun antropòleg. Fóra preferible, segons el que diem, parlar d’ "alimentació"-i, encara més, de "cuina" que no pas de dieta. Però aquesta noció de dieta pot esdevenir sospitosa- i fins poc seriosa-  si el reduïm només a una moda i, fins i tot, a un pretext polític. Pot ser, fàcilment, la dieta idiota, o la dieta cretina – a França sol ser anomenada diète crétoise, cretenca-.Una moda- com totes- certament contingent, basada en un discurs alimentari de la "salut", que barreja conceptes mèdics o dietètics amb el fet alimentari.
Medicalitzar la cuina
Però medicalitizar la cuina és una mal favor que es fa a la cultura del gust i, de fet, esdevé una perillosa estratègia al servei de les multinacionals de l’alimentació. I políticament, sovint és un ersatz a fi de no aplicar adjectius nefands, com el de "català": cinema i cançó mediterrànies, músiques i festivals, excepte el nom real. Res de Països Catalans, és clar, ni tant sols, de “cuina catalana”.
 “Dieta" és un concepte que, en sentit estricte, suposa un control conscient de les suposades qualitats o defectes nutritius dels aliments en funció d’uns fins terapèutics o higiènics,i,per tant, no se n’ hauria de devaluar el seu sentit fent-lo equivaldre a alimentació i, de retruc, degradant el concepte cultural i històric de cuina.
Un dels primers autors a parlar de cuina mediterrània com un tot global fou Elizabeth David (A book of meditarrenean food,1950).Per aclarir conceptes, recordem que el de "dieta mediterrània" fou introduït per un professor també de cultura anglosaxona,l’americà Ancel Keys, l’ any 1952.Més tard diversos investigadors hi han treballat, sobretot de cara a demostrar-ne els seus beneficis per la salut: i així, els seus productes-fetitxe, com l’oli d’ oliva o el vi, sospitem que ho curen tot, excepte els peus plans. Però ens trobem que, com dèiem, ha esdevingut un tòpic mediàtic, aplicat a tort i a dret com una moda consumista més. En general, la major part de textos que dietistes o periodistes escriuen sobre el tema, solen ser patètics- a part d’escassament rigorosos- ja que d’ una banda parteixen del peu forçat d’ haver d’ adaptar la cuina a un discurs mèdic i de l’ altra, no fan més que contenir obvietats i tautologies.
Una piràmide amb poca base
Un d’ aquests manuals,d’ una autora valenciana, la defineix com "una dieta basada en la ingestió de verdures, fruites, llegums, peix i carn", cosa que sembla el descobriment de la sopa d’ all: què mengen, els xinesos, productes marcians?.  Ens presenten també una “pìràmide” dels  aliments més o menys consumits, sovint parcial. Els pots de iogurt Danone, durant força temps, lluïen la famosa piràmide, avalada per la Universitat de Barcelona, i en la qual, de forma ben sospitosa, els productes làctics havien baixat en l´escala (els de baix són els més consumits).  Aquesta, a més, és la gran manipulació en què cauen els profetes d’ aquesta dieta: fer extensiu a una Mediterrània ideal productes com certs làctics- de consum geogràfic reduït-, i, fins i tot, ingredients sacrosants com l’ oli d’ oliva i el vi. Per tant, no solament estem parlant d’ una dieta fantasma o idiota, sinó també miraculosa: converteix els mediterranis musulmans- que són majoria, demogràficament- en perfectes cristians o jueus.
No és estrany que el periodista científic Josep Català l’ hagi qualificat de "dieta fantasma", en el sentit que, tal com s’ en presenta, és inexistent, i que hagi remarcat les vinculacions dels profetes mediàtics d’ aquesta dieta amb empreses de l’ alimentació (un grup d’elles, de les més potents, justament, s’ han agrupat sota el nom "Dieta Mediterránea, SA."). S’ impulsen, fins i tot, activitats gastronòmiques amb el nom de "restaurants de la dieta mediterrània", amb la qual cosa penso que deu tractar-se de restaurants per a malalts, sense menystenir el fet que, políticament, suposa renunciar al concepte de "cuina catalana" (o valenciana) que tant ens ha costat aconseguir i que fos acceptat. Senzillament grotesc. I encara ho és més, segurament, la recent proposta de la Generalitat de Catalunya de demanar un declaració de “patrimoni Mundial” del la dieta mediterrània. Ferran Adrià fa dieta o cuina, en preguntem?.O bé: amb diners públics hem de finançar la publicitat d’ Itàlia i Grècia?.
Dieta mediterrània, S.A.
Un comunicat d’ aquesta "Asociación para el desarrollo de la Dieta Mediterránea (1996), radicada a Barcelona i integrada per empreses com Bimbo (pa anglès i pastisseria industrial), Gallina Blanca (brous concentrats i plats preparats) Grupo Navidul (pernils i embotits) Kellog’s (cereals a l’ estil nord-amercicà) Panrico (pa anglès i brioixeria industrial),que elaboren, segons sembla, genuïns i sans productes mediterranis, mata, de cop, la racionalitat i la cuina del país d’aquesta manera tan contundent: "La llamada alimentació mediterránea, nuestra típica alimentación española, es una de las antiguas y saludable dietas del mundo", i a continuació, se’ns invita a degustar els "deliciosos productos  de la dieta mediterránea" que, naturalment, són els que fabriquen les firmes esmentades. D’ entrada caldria ser honestos- o no ser maniqueus- i manifestar que, al món, hi ha d’altres sistemes alimentaris també remarcables, com l’ oriental o asiàtic, el caribeny,etc. Es a dir, que cada "dieta", en general,- si fem servir aquest terme- és adequada a les necessitats locals, com una mena de resposta ecològica al medi. Ho podem veure perfectament en l’ alimentació japonesa, segons la FAO, molt saludable- o en la xinesa, perfectament adaptada a les condicions d’ aquell immens conjunt de països. Deixem la dieta per als metges i dietistes, i la nutrició als nutricionistes, tot agraint-los els serveis prestats. Les seves investigacions són interessants, però la cuina mediterrània ha existit i pot existir perfectament al marge d’ aquestes consideracions.Malgrat que la moda i les serps d’ estiu publicades als mitjans ens obsequiïn, ara i adés, amb la darrera investigació que qualsevol producte-fetitxe mediterrani (gairebé sempre elaborat o controlat, ves per on, per una multinacional): sobre els miracles curatius de l’ oli d’ oliva, de les avellanes, del vi negre, no sen n’ indica mai que l´alimentació és un tot, en la qual el factor de plaer és també important, i de que, ja que assimilen aliments a medicaments, ens n’ haurien d’ indicar la dosi exacta.  Abel Mariné, un bromatòleg seriós i de gran prestigi, també apunta cap a aquesta direcció, en el sentit de criticar aquest concepte comercial de Dieta Mediterrània.  Al seu torn, el prestigiós antropòleg A. Hubert qualifica aquesta “dieta” de “mite biomèdic”, i el sociòleg de l´alimentaicó Jean-Pierre Poulain- tota una referència- apunta també cap a aquesta direcció.
Tenim clar, doncs, que aquesta cuina és altament remarcable, això sí, i més enllà de les seves possibles qualitats dietètiques. No bevem pas vi per les seves suposades bondats cardiològiques i fins anticancerígenes- de les quals ens n’alegrem-, sinó perquè forma part d’ uns costums, d’ un plaer compartit. D’altres, potser, trobaran encara més virtuts medicinals al te verd, i no hem pas de blasmar-los.
L’ enginy de la pobresa ens ensenya la lluita constant entre la fam i el fast, el luxe, la festa, l’abundància o, simplement, la imaginació. La que ha fet crear menges de pa sec com del fattush libanès (pa sec, verdures d’ amanida),  la terda  de Marràqueix o del pa amb tomàquet català, o mallorquí o maltès  o la pizza napolitana original, pobre però honrada , o els fantàstics gaspatxos ibèrics. Aquest, justament, és el gran llegat cultural i gastronòmic de les cuines mediterrànies, a desgrat de la pobresa, de l’ escassetat de recursos, la frugalitat, la monotonia i, fins i tot, de les fams històriques.En la cuina tradicional, cal distingir clarament entre l’alimentació de diari- la norma- i els plats de festa -la transgressió-. Durant tota la història d’ Europa i de la Mediterrània es pot afirmar que el "els pagesos i els pobres…no podien permetre’s una alimentació abundant", com diu Massimo Montanari. Des de la nostra visió urbana, i des de la mistificació- i de la mitificació, ai las!- de tants receptaris de "cuina mediterrània", sovint confonem els termes. Encara que es titulin, pretensiosament, “Gurmed”. Molts plats de la cuina tradicional, reputats de rics  pesants o greixosos,en realitat eren els plats de festa, pràcticament rituals
Fusió i confusió
Actualment,  paral.lelament a la moda de la "dieta mediterrània"-que, fins i tot, pot ser adoptada, més o menys conseqüentment, per californians o escandinaus-, assistim, paradoxalment, a una "nordització i a una "mundialització"- sovint empobridora- de la nostres cuines. Menjar més iogurt (ni que sigui falsament grec), a fi d’ aconseguir un "cos Danone", no val pas dir pas que mengen d’ una forma més mediterrània, sinó al contrari. Una altra cosa és que a les multinacionals de l’ alimentació (que ja tenen més poder que els governs autònoms i molts estats) estiguin interessats en què consumim els productes que fabriquen. Tot això comporta la irrupció d’aliments preparats, lactis, congelats, envasats que,si de cas, només caricariturescament solen ser "mediterranis", així com la difusió de models d’ alimentació basats en la cuina ràpida. Les pizzes més esteses, curiosament, ens vénen d’ Amèrica, no pas d’ Itàlia.
La cuina
Una cuina no es defineix pas solament per un plat, ni fins i tot per un conjunt de plats, sinó per una gramàtica més complexa, en la qual intervenen productes, bases, salses, tècniques i, finalment, les menges ja preparades. O sigui, els plats que, per tradició cultural -ja des dels antics romans- reduïm a "recepta". En aquest sentit, sí que podem parlar d’ un conjunt de cuines mediterrànies, això sí, puntuades poderosament per la religió, la geografia, la història i

la cultura. Cultura, no dieta. I plaer, no sacrifici.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!