El "nacionalisme banal"- o vegades més que banal interessat i criminal- s’ expressa en la negació dels altres, de la seva llengua, la seva cultura…i fins la seva cuina. D’ això catalans, valencians i balears en saben força.
L’ olla o “cocido” és un legítim motiu d’orgull per als espanyols i, durant mes d’ un segle, ha estat la penyora més preuada del famós restaurant Lhardy, de Madrid, on hi ha acudit a menjar-la grans literats, que els ha fet destil.lar efluvis en prosa o en vers, tant de caire nacional- cocido madrileño, símbol de tots els bullits espanyols- cocido montañés, andaluz, maragato, canario, asturià o de Potes i , és clar, “gallego”, “catalán”, “vasco”. Significa, doncs, les essències més simbòliques de la pàtria, i així en dóna testimoni
la literatura. D’ una banda és constitueix com el plat nacional espanyol, el símbol gastronòmic del mateix país i de la seva història. Així, cada “regió” té, és clar, la pròpia variant; però totes conflueixen en el que és la referència de les referències, el “cocido” de Madrid. Internament, i a fora, és percebut d’ aquesta manera. Això és el normal, és clar. Com amb qualsevol altre aspecte de la vida quotidiana, la cultura o la política: aquest nacionalisme difús o ambiental no es nota, i per això, els ultranacionalistes a l’estil serbi com “Ciudadans (ressentits) de Catalunya” –babèlics i taxidemristes- es diuen “no nacionalistes” i “no identitaris”- ells que es basen a voler imposar la identitat espanyola i a no respectar la catalana!. Naturalment, una altra nació jacobina, França, participa de la mateixa noció.
Així els il.lustres universitaris G. Fumey (“maître de conférence” de geografia cultural a
la Univesitat París IV-Sorbona) i O. Etcheverria (mestre de conferència de geografia de l’ alimentació a la Universitat d’ Angers) autors de l’ Atlas mondial des cuisines et gastronomies, firmen un text intitulat “Le cocido, emblème national, diversité régionale” on parlen d’ aquest plat del qual donen com a referència bàsica (sobretot per l’ extensió que li concedeixen) el Cocido madrilène. En la introducció expliquen que “le cocido, est le pot-au-feu espagnol”, i afirmen que és un plat d’ origen castellà amb nombroses variants “regionals”- cosa , documentalment, totalment incerta: les primeres referències són catalnes- Eiximenis i altres-. Per tant, el cocido catalán (sic) , segons aquests autor, té un origen castellà . Altrament, és llàstima que els autors desconeguin que l’ escudella, olla o bullit també es fa a la resta dels Països Catalans, incloent una part del sud de França (Catalunya Nord i Occitània.José Esteban, autor de la interessant monografia Breviario del cocido ens situa a l’època de Cervantes afirmant el següent: “Decir que la olla lo fué todo para los españoles de los siglos XVI y XVII, sería muy poco. No solo era el manjar predilecto, sino que la vida social, el lenguaje, el éxito y el fracaso, se medían en la relación familiar con tan importante personaje y personal. Tot això està molt bé: però veiem com, també des de la cuina, es fa nacionalismes espanyol impositiu, sota la forma del que Michael Billig anomena “nacionalisme banal”.
Que en prenguin nota, els nostres “cosmopolites” i “no nacionalistes”.Qui és nacionalista de veritat?.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!