Tenim por als aliments, i sospitem que ens poden fer mal. L´ansietat alimentària ens fa veure que el risc zero no és possible.
Les nostres àvies que sempre han tingut bec les oques.O els ànecs. Perquè, segons alguns experts l’ origen de l´ultima alarma alimentària, l’ anomenada grip del pollastre, es troba en els ànecs salvatges. Això podria ser degut que a la regió on s’ han transmès aquesta grip- el sudest asiàtic- ànecs, pollastres, tota mena d’ aviram i altres animals, conviuen en una total promiscuïtat. L’ àrea de difusió d’aquesta grip- que ja fa un temps va començar a Hong Kong- comprèn tot el sudest asiàtic i part del subcontinent indi. Aparentment se’n salva l´ Índia. El motiu, potser podria ser degut al fet que l alimentació d’aquesta península és bàsicament vegetarians- si n’ exceptuem les contrades de religió musulmana. I tot i que sembla demostrat que, en principi, la grip del pollastre no es transmet als humans a partir del consum de la carn- a condició que sigui ben cuita-, l’ alarma s’ ha fet sentir sinó també aquí. Tot i que la importació de carn de pollastre d’ aquell origen- segons fonts de les autoritats sanitàries- és irrellevant. El problema ha afectat especialment el Vietnam; no hi ha dades fiables sobre
la Xina. Més recentment, l´ alarma ja ha saltat a Europa, ja que s’ he n’ han descrit diversos casos.
Del pollastre al peix. Un famós article de
la revista Science– tot un referent del món científic- ha alertat sobre els perills que per a la salut humana pot comportar el consum de salmó de piscifactoria per l’ alt contingut de contaminants, produïts tant per l’ estat de les aigües (mercuri, etc.) com pel contingut dels pinsos amb què són peixats. Fins i tot se n’ ha quantificat la ingesta: més de dues vegades al mes podria ser perillós. Casualment, els salmons condemnats són els d’ origen europeu- i especialment d’ Escandinàvia, Escòcia o Irlanda-, per la qual cosa alguns malpensats hi veuen interessos comercials, ja que Amèrica del nord és també productora de salmons. Alguns experts en nutrició suggereixen que l’
informe de la revista nordamericana és del tot esbiaixat i el sector de l’ aqüicultura, naturalment, afirma que el salmó cultivat (i la resta de peixos, com l’ orada, el turbot o rèmol empetxinat i el llobarro) són més sans que els peixos similars d’ espècies salvatges, a causa- afirmen- del control exhaustiu de la cria, alimentació i comercialització.
Tornem a la carn: sortosament, ja es parla poc de la crisi de les “vaques boges”, que en aquest cas va afectar fonamentalment Gran Bretanya i algun altre país d’ Europa. O, si més no, no és una epidèmia, sinó una nota de diari.
Es evident, doncs, que l’alimentació planteja cada cop més interrogants sobre si allò que mengem és sa o no. La tendència morbosa a la “medicalització” de la cuina provoca una creixent ansietat alimentària, i, com a colofó, l´ obsessió malaltissa per una “alimentació sana” ideal, que pot desembocar en la malaltia coneguda com a ortorèxia. Volem estar segurs de tot: però el risc zero no existeix, tampoc doncs, en alimentació. Viure ja és un risc, i ells occidentals ja no ho volem assumir.
Sense menystenir l’ abast d’ algunes d’ aquestes notícies- o d’ aquests perills- no és menys cert que, sovint, es produeix una sobredimensió d’ aquest aspecte. Segurament, mai com ara hi havia hagut tant control sobre els aliments- tot que, també, mai com ara hi havia hagut una ramaderia o una agricultura intensives i potencialment perilloses-. Però els historiadors sabem que, efectivament, sempre han tingut bec les oques. Els romans ja estaven preocupats per aquest tema, i a l’ Edat Mitjana, a la Corona de Catalunya-Aragó, les ciutats- Girona, Barcelona, Lleida, València…- tenien el càrrec de mostassaf, un funcionari encarregat de controlar la sanitat, els pesos etc. dels productes que es venien al mercat.
Si no sabem més de certes malalties produïdes potser pels aliments, és per manca d’
informació. Però encara hi havia un mal pitjor. Les grans fams i “mals anys” que a vegades arribaven a delmar tota al població d’ una ciutat a
la meitat. Per tant, l’ alarma sobre les porqueries que ingerim-, que no cal menysvalorar, a vegades són l’ arbre que no ens deixen veure el bosc.
El frau i l’ engany , històricament, ja es documenta en documents babilònics i, en alguns casos, s’aplicava la pena de mort. A l’ època romana s’ afegia plom al vi, a fi de conservar-lo. Aquest tòxic produïa la malaltia coneguda com saturnisme. I, finalment, una funció dels mostassafs catalans era controlar que els taverners o venedors no alteressin el vi amb aigua, una pràctica que sembla, força estesa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!