UNA LLENGUA COIXA I MALBARATADA

FOLLAR I MENJAR POLLES

Un anunci de restaurant publicat en un diari ens parla d’ una “broxette (sic) d’ estruç”. I en, el mateix diari, en una secció d’ anuncis de restaurant, se’ns invitava  a anar-hi a menjar “brotxes”. D’ altres prefereixen “broixetes” .De l’ exòtica “broxette” (indubtablement, un nou idioma, que podríem anomenar “catafrancès”) a la pictòrica -però, segurament, poc digerible” “brotxa”- hi ha tot un recorregut gastronòmico-lingüístic ple d’ anarquia …i de “filets a la broix”, un altre terme que hem vist utilitzat (broche, en francès és ast; l´expressió, a més d’ ignorant, és d’ un esnobisme innecessari). Per cert: m’ imagino que més que un pinzell gruixut, o d’ un filet sense guarnició (“broix” vol dir sol, simple) hom ens invita a degustar una carn feta a l’ ast o una “broqueta”, del francès brochette. ”  (o, perquè no, un “enfilall”, una “agulleta”- com es diu a Mallorca- o, a la bonica manera del Pallars, “a la burxa”), O el que per a molts és l´espanyolisme innecessari “pincho moruno”- molt poc  “morú”, per cert, j que sovint es fa amb porc-. Broqueta ve de broc- similar a burxa- mot ben viu a la meva comarca (el Pla de l´Estany, si més no quan feia de pagès, en un medi monolingüe).

Es a dir: el món gastronòmic sembla renyit amb el correcte ús de la llengua. Perquè si això passa en un diari, què us diré del que passa a les cartes dels restaurants i, encara més, a la ràdio?. A les emissores institucionals, per exemple,  en els programes culinaris, se’n refoten de  la llengua catalana proposant-nos, per exemple, “catar” (tastar un vi) , “bodega”(celler) o “barrica” (baldment sigui un mot occità). A part que pronuncien en castellà fins i tot els topònims i cognoms catalans, i és clar, esl de fora. Ja no es diu ull de llebre, sinó “tempranillo”: ni els vins, tan lligats a la terra, se’ n salven.

El més verinós, doncs, és la intrusió de l’ espanyol. Els qui canten les benediccions del “bilingüismo” (que consisteix en què els catalanoparlants han de parlar en castellà, mentre que els hispans ho poden fer sempre en espanyol) m’ haurien d’explicar com evitar la creixent  i impúdica espanyolització del català. Sense sortir dels  termes alimentaris,  fa que podem parlar ja d’ un “catanyol”. Pequè aquesta intrusió-agressió d’ una llengua imposada  més forta, protegida i obligatòria (tot el que no té el català) no  solament castellanitza els termes del menjar i beure, sinó que no en permet un ús normalitzat. I encara una testa coronada- i tots els babèlics de torn- gosava afirmar que el castellà no s’ ha imposat, i  el germaníssim Maragall hi afegeix que “el català no s’ ha d’ imposar” (però el castellà si). Així, un restaurant d’ Osona que es diu Can Polla provoca somriures; però la polla, en català, és una gallina jove o una escórpora. Igualment, la paraula cigala designa els escamarlans i no, com hauria de ser, la bugia o llagosta lluïsa (un altre marisc). En un llibre recent editat per TV3- amb els nostre diners-, hi apareix un “misteriós” suquet de cigales”: però la fotografia que acompanya el plat no ens deixa dubtar: són escamarlans!. Igualment, no podem follar, que en català vol dir, simplement, trepitjar raïm. Tot i que, a la meva comarca, “pitjar” volida dir allò que a molts ens agrada de fer, si trobem un forat escaient. I en àmplies zones del domini lingüístic, ja no es diu porc, vedella, cogombre, pernil o tonyina, sinó “pepino”, “serdo”, “ternera”, “pepino”, “camon” o “atún”, i el bitxo (cirereta, pebrina, vitet, coralet) és un papus, cuca o animaló (mots que ja gairebé ningú, si més no a Barcelona, sap què volen dir). I, cada cop més, designen, amb noms directament espanyols els productes envasats: les barretes de surimi  són “tronquitos”, i així tota al resta. Al restaurant o a la peixateria us podeu trobar amb un ensurt: si demaneu un gall- un dels peixos més exquisits- us vendran una bruixa, dita també misèria, cosa que n’ indica la seva vàlua gastronòmica. El castellà ens degrada. Ja no demanem cabra, sinó “centollo”. Una alumna meva a l´Escola de Turisme i Direcció Hotelera de la UAB, catalanoparlant, al treball de curs, m’ hi ha escrit, tranquil.lament, “mejillons”. “Almejas” o “berberechos” són els mots comuns de les cloïsses i escupinyes, i “chirla” el de rossellona”, i “cagrejo” el de cranc. No mengem gall dindi(o indiot, o titot), sinó “pavo”.  Ni tampco truita de riu, sin´”trutxa”, ni cabra, sinó “centollo”.Al restaurant xinès no hi mengem rotlles de Primavera, sinó “rollitos” i “sopa d’ aletes de tiburón”. Espanya se’ns menja i, de retruc, acaba de devorar la nostra llengua. El pròxim pas- ja iniciat a Barcelona- és que la paraula coca ja no diu res- és, simplement, una mena de “pizza catalana”, l´ arròs a la cassola és sempre una “paella” espanyola, els fideus a la cassola o el rossejat una “fideuà” o “fidegüá” (com ja s’ escriu a València)  també espanyolitzant..

I no entréssim pas en l´ortografia: “escalibada” , “escaxada”, “llanega” cada cop són més corrents, potser a l´espera ja de dir-ne, definitivament, “verduras asadas” , “ensalada de bacalao” o “hongos”. No anem desencaminats. Al País Valencià, a les cartes, ja s’ ha generalitzat el “castizo” nom “rebollones” per rovellons o esclatasangs. En d’ altres ja no s’ hi serveix bacallà o peix a la llauna o llanda, sinó a la “lata”, i de forma generalitzada l´ arròs es fa en unes “paellera”- ja sabem que paella és el nom d’ un plat espanyol, per a qui professa aquesta fe. En la nostra llengua, haurem de dir “sartén” a la paella?.

Sense llengua, hi pot haver cuina?. O, simplement, hi pot haver cultura, o dignitat?.

 

Microbiografia: no sóc lingüista, ni tan sols vaig estudiar en català; procedeixo d’ un medi rural que era, sortosament, monolingüe en la seva pràctica diària…Sóc “gastròleg” o “gastrògraf” (escriptor de cuina). Però crec que la cuina i el menjar comencen per la terra i els mots de la seva llengua.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *