BONA VIDA

Jaume Fàbrega

29 d'octubre de 2019
0 comentaris

LA CLOVA

CLOVA I CLOÏSSES

Actualment les cloïsses -o grúmols, com es diu al Delta de l’ Ebre- es mengen vives, i cru, per influència japonesa, així mariscos com els calamars, les gambes,etc. En algunes zones de la Mediterrània s’ hi ha menjat els musclos- cosa del tot desaconsellable, sobretot si són salvatges-, i a Llançà els pescadors hi ha degustat així les  “engarotes” (eriçons o garotes), els “bitotxos” (llima o patata de mar)  i les “carquilles”, com es diu a Llançà (pagellides, patellides…). Fins i tot els de terra endins, quan anàvem a “marina”, no deixàvem de menjar pallerides a les roques.

Els pescadors no feien servir la paraula “marisc”, que és una aportació moderna. De fet tot era “peix”-per això es parla d’ arròs de peix, quan en realitat té marisc-. En canvi, sí que parlaven de “clova” (musclos, rossellones, tellines o tellerines, etc.).

Cloïssa és el nom amb què comunament es coneix diversos mol·luscs bivalves que viuen enterrats en la sorra o el fang de les vores dels  mars i d’ alguns rius. També es poden conèixer com escopinya bordall, escopinya llisa (o simplement copinya), grum o grúmol (regió de l’ Ebre, com hem dit).

Se sol associar el nom de cloïssa  o “cloïssa fina” a l’espècie Tapes decussatus que té uns 5 cm d’amplada i uns 8 cm de llargada, té les valves ovals i s’hi observen unes estries molt fines que es creuen amb unes altres de concèntriques. La coloració pot variar entre el groc, el verd o el gris. És la més habitual en les nostres costes, i es troba des del Mar Mediterrani fins al nord de l’Oceà Atlàntic i el Mar del Nord.

Actualment la cloïssa més habitual en els mercats a Catalunya és la cloïssa japonesa (Venerupis philippinarum). La  cloïssa japonesa  és dita també Ruditapes philippinarum:  és originària de les costes franceses i britàniques, és de creixement ràpid, per la qual cosa és utilitzada per al cultiu a Espanya, França i Anglaterra. Però hi ha moltes altres espècies, americanes, atlàntiques,  i europees, asiàtiques, etc. Les més corrents són les següents:  Cloïssa groga (Mesodesma mactroides): es distribueix sobre les costes de l’Oceà Atlàntic, des de Rio de Janeiro (Brasil), fins a la desembocadura del Riu Negre a l’Argentina. Es troba congelada als nostres supermercats; a vegades rep el nom de cloïssa xilena. Ou blanc, cloïssa llisa blanca (Mactra corallina): molt comuna a tot el Mediterrani però es comercialitza més en el mercat italià. La superfície de les valves és llisa, amb estries de creixement concèntriques i molt primes. La  cloïssa dura: viu des del Golf de San Lorenzo fins al Golf de Mèxic. La cloïssa gegant (Tridacna gigas) viu als esculls coral·lins de l’Oceà Pacífic i l’Oceà Índic. La  cloïssa rossa (Tapes rhomboideus), procedent de les costes portugueses, actualment es conrea a Espanya Cloïssa xocolata (Megapitaria squalida): n’hi ha al Golf de Califòrnia. Malgrat el nom és de olor és blanc. Cloïssa llimac (Tapes pullastra) és conreada conreada especialment a Galícia (Espanya). La cloïssa d’aigua dolça (Diplodon chilensis) es troba habitualment als rius del centre i sud de Xile i de l’Argentina.

La  lluenta, petxinot de sang (Cytherea chione) habita fons sorrencs o de petits còdols, fins a 100 m de profunditat, de les costes a les Illes Britàniques fins a la Mediterrània, incloent les nostres costes. Molt corrent a tot el Mediterrani.

Amb les cloïsses i els seus parents , arreu del món, es fan diversos plats: Sopa al cuarto de hora de Madrid, amb cloïsses i i pernil- que trobo deliciosa- Clam chowder americà i canadenc, Cloïsses amb llom de l’ Algarve porrtuguès (fetes en un recipient anomenat cataplana, del qual n0’ he fruit a pler). També es fan a la mariner,a en suquet i en diversos plats de Mar i muntanya: Bacallà amb ous durs i cloïsses, Llom amb sèpia i cloïsses, Llamàntol amb cloïsses, Lluç amb espàrrecs i cloïsses, Pollastre amb sèpia i cloïsses, etc. També sen fan guisats com les Mongetes amb cloïsses- amb fabes aturiane so mongetes del ganxet, un plat superb-, cloïsses amb patates, cloïsses amb carxofes, etc. També són molt bones en sopa, amb arròs , amb fideus o spaghetti (Spaghetti alea vongole); de totes maneres a Itàlia hi ha noms regionals d’ aquesta recepta- arsella, camadia, capapatartufo, còcciule ríccia, noce, nuce riale, tartufolo i altres. En aquest país les cloïsses a la marinera s’ anomenen  Vongole alla napoletana. És un plat que se sol trobar a la capital partenopea i deforma similar a Sicília; digna del paladar de Montalbano-

 

CARXOFES AMB CLOÏSSES

Les cloïsses i altres mariscos de clova similars, fins i tot els congelats són aptes per ser cuinats de moltes maneres, totes delicioses: amb arròs, pasta, amb carxofes, mongetes, etc.

Ingredients

10 carxofes

500gr cloïsses

1ceba mitjana

2 grans d’all

1/4 litre de brou de peix

1 xic de bitxo

½ got de vi blanc

Julivert

Elaboració

Pelleu les carxofes deixant el cor de la tija , fer-les  octaus i poseu-les amb aigua amb una branca de julivert (evita que s’ ennegreixin). En una cassó amb oli hi  rossejareareu un gra d’all i el bitxo, afegiu-hi les cloïsses i tapem per obrir les. Reserveu-ho.

En una cassola amb un fons d’ oli hi poseu i la ceba tallada fina, i hi feu donar unes voltes; afegiu-hi el gra d’ all picat i una cullerada de cafè de farina ,deixeu-ho coure hi, afegiu-hi vi i deixeu-ho reduir. Afegiu-hi el brou de peix i les carxofes. Hi  afegiu el caldo de les cloïsses, ho remeneu tapeu. Feu-ho coure uns 10 minuts. A la fi posem les cloïsses i una mica de julivert per sobre.

Notes

També hi podem afegir unes cocotxes que encara enriqueix una mica més el plat, així com unes espardenyes.

Podeu fer servir ceba tendra.

En servir-ho, hi podeu afegir julivert picat.

Les cloïsses es poden tenir en aigua salada una mitja hora a fi que deixin anar la sorra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!