SPAGHETTI ALLA CARBONARA
L’origen d’espaguetis a la carbonara és força discutit: algú diu que els carboners de l´Umbria que al s. XIX varen anar a Roma varen a donar a conèixer el plat; d’ altres afirmen que Ippolito Cavalcanti, noble napolità que va publicar aquesta recepta en un dels seus llibres.
També es diu que el spaghetti alla carbonara van néixer durant la Segona Guerra Mundial, quan els americans van portar en quantitats grans cansalada (bacon) i ous en pols, que formaven part de les racions militars.
El cert que aquest substanciós plat no solament és popular a Itàlia, sinó a tot el món. Fins i tot sen fan pizzes, i la Salsa carbonara” s’aplica a d’ altres plats.
Ara bé: l’ autèntica recepta italiana no té mai bèicon, sinó “guanciale” (cansalada virada o cansalada del coll amb pebre, en català gorgil), ni tampoc crema de llet, com solem veure per aquests móns de Déu…
Recepta del meu amic Enzo, que vaig conèixer fent classes de Gastronomia a la UAB com a alumne.
Ingredients
400 g de pasta asciutta (spaghetti, cintes, bucattini, penne etc.)
100 g de guanciale (o bé cansalada del coll)
2 ous (o més)
100 g de formatge (Parmigiano-Reggiano, grana padano, pecorino…)
sal
pebre
Elaboració
Talleu la cansalada a dauets. Poseu una paella al foc amb un raig d’ oli i feu-hi rossejar el guanciale. Apagueu el foc.
Mentre es cuina la pasta en aigua amb sal, amb una forquilla bateu els ous amb la sal, no gaire, perquè el guanciale és salat- afegiu-hi un grapat de formatge i una mica de pebre negre. Escorreu la pasta ben al dente Un minut menys del que diu el paquet), aboqueu-la a la paella on la cansalada s’ ha durat, posada al foc ben baix, remenant amb una cullera de fusta.
Aboqueu la pasta en una sopera, afegiu-hi els ous batuts i remeneu-ho bé. Hi podeu afegir més pebre i més formatge.
Notes
També pot barrejar la cansalada i l’ ou a la paella i es remena amb la pasta.
En els Sugo alla crbonara que he vist fer a Roma hi afegien, amb la cansalada, un all picat, i a vegades ceba. Mai crema de llet!. Igualment hi posaven pecorino i parmiggiano-reggiano, i sempre ho feien en una sopera, cosa que em va agradar.
Hi ha qui fregeix el guanciale amb mntega, però no em embla pertinent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!